Segons les informacions que anem rebent, gairebé un total de mil vuit-cents fronterers, de la Seu, de l’Alt Urgell i de la Cerdanya, es desplacen quotidianament a Andorra per desenvolupar-hi una activitat laboral. La temàtica dels fronterers ha conegut tota mena d’anades i vingudes. La seva estructura sociològica és complexa. Al llarg dels anys n’hi ha hagut de les més diverses categories i sectors. Una característica comuna és que, en general, el treballador fronterer amb ingressos elevats ha acabat convertint-se en un resident andorrà quan no ha accedit directament a la nacionalitat andorrana. En conjunt, podríem dir que el col·lectiu ha conegut alts i baixos de popularitat dins de la societat andorrana, des de veure’ls com un ajut laboral important per a la seva economia fins a voler-los integrar plenament i convertir-los en consumidors de mercaderies i serveis —sobretot, de titulars d’arrendaments immobiliaris—, per afegir-los a una demanda interna més enfortida.
Avui hi ha un nou element que pot afavorir les perspectives de la consideració legal dels fronterers i és la clara saturació demogràfica del coprincipat que fa poc desitjable, opino, l’acceleració del nombre d’habitants residents a Andorra. La fita poblacional de cent mil ciutadans i ciutadanes residents no sembla gaire llunyana. És bona per a Andorra, aquesta situació? Gosaríem pensar que no! No crec que la solució sigui la creació d’habitatges en la zona fronterera per encabir-hi fronterers -una idea que es remunta als temps del veguer episcopal Francesc Badia Batalla, als anys vuitanta— a la Seu, a Anserall o a la Farga de Moles. Seria un error pel qual significaria de distorsions residencials, de dèficits d’equipaments i la creació de barris artificials que podrien generar més problemes que solucions.
Evidentment, la solució bàsica, ha de venir d’una bona ordenació urbanística i d’una frenada en l’especulació immobiliària. El ciment no pot substituir els boscos i els camps andorrans. Una altra via raonable, entre altres, seria la de canalitzar el moviment d’un sector laboral que troba feina al mercat andorrà sense residir-hi, amb l’establiment d’un Estatut del Fronterer, que en delimités i concretés els drets i les obligacions. Al llarg de les darreres dècades els fronterers han tingut molt clar que a Andorra es podien guanyar millor la vida que a les comarques de residència. A més, en alguns casos eren diners nets, que no es declaraven i no comportaven impostos —malgrat la tossuda legislació fiscal espanyola que els obligava a declarar-los—, i que permetien, tot i la incomoditat dels desplaçaments quotidians, tirar endavant la família.
Aquests avantatges econòmics comportaven problemes i imprecisions de tota mena en temes sanitaris, de seguretat social i fins i tot els fiscals —com per exemple no poder demostrar ingressos quan es feia la contractació d’hipoteques en territori espanyol—, l’atur o el tracte contractual amb les diverses empreses andorranes. Avui, el conveni de doble imposició fiscal amb Espanya ha suavitzat molt l’eterna espasa de Damòcles que amenaçava amb sancions fiscals molt dures les situacions personals dels fronterers.
En resum, penso que tant, des del punt de vista de les autoritats andorranes, com de les empreses andorranes, com dels treballadors afectats, seria bo l’establiment de normes que reglessin com un conjunt l’activitat dels fronterers i la bateria de prestacions socials que haurien de rebre en funció del seu treball. Igualment, la part espanyola hauria de reconèixer aquest col·lectiu com a tal i dotar-lo de les eines i els recursos que millorin la seva situació.
Com ja s’ha anat dient, no és desitjable ni viable que els fronterers siguin la solució de la problemàtica demogràfica que avui dia pateix la societat andorrana. No és desitjable a curt termini ni rendible a llarg termini. Una altra cosa seria la constitució ordenada i proporcionada d’un contingent laboral que, sense residir a Andorra i perfectament integrat als municipis d’origen, pugui contribuir a la prosperitat andorrana —de fet, un perfeccionament del qual avui ja existeix. De cap manera s’ha de convertir el treball fronterer en el reducte residual per obtenir un permís de treball a Andorra. Un Estatut del Fronterer ben elaborat per les diverses parts implicades com són l’administració andorrana i l’administració espanyola—amb la necessària participació de la Generalitat de Catalunya— podria ser un element positiu del conjunt de col·laboracions territorials a què ens convida el futur.
