L’anunci de les converses entre L’A i PS per a la possibilitat de compartir candidatura parroquial a les eleccions generals ha desfermat les més variades reaccions i opinions.
Algunes d’elles s’han pogut registrar a diverses columnes d’opinió, la qual cosa indica que la qüestió interessa. En elles s’anuncia que els propers comicis estaran dominats pel «tacticisme», a la vista d’un pacte «contradictori» entre L’A i PS.
En primer lloc, i com a càrrec del PS, trobo que és avançar els esdeveniments assegurar que existeix un pacte quan el que existeix són converses amb l’únic acord explícit de reconèixer mútuament la voluntat de compartir la candidatura parroquial, que potser fructificaran en algun tipus de fórmula de compartició –o no– i que a més haurà de ser ratificada en Congrés per la militància del partit.
En segon lloc, i prenent l’anterior precaució ja com a vàlida dins del discurs dels articulistes, podria argumentar que la decisió –o més aviat, la voluntat– és, efectivament, tàctica, tot i que no tacticista, diferència que intentaré mostrar a les següents línies.
La democràcia parlamentària que regeix les institucions andorranes té un important component instrumental –certament superior al component ideològic o discurs reflexiu sobre la democràcia, els principis rectors del règim democràtic els quals inclourien un espai i una pràctica de les minories. La llei electoral fixa el com s’accedeix i s’exerceix el càrrec institucional representatiu, això és: la legislació defineix unes regles del joc. Una obvietat, no? Compartir candidatura –sense haver anunciat cap acord programàtic– és, certament, una tàctica, doncs es tracta d’un moviment determinat exclusivament per les regles del joc. Vaig pam a pam, ja que m’interessa exposar pausadament i que s’entengui l’assumpte que tractem.
Aquí, en aquest punt, hi trobem la semàntica. De la tàctica al tacticisme hi mediaria l’abús o la forma de fer únicament motivada per la regla del joc, en detriment del factor ideològic –o més aviat visió del món, ja que parlar d’ideologia és parlar d’una visió esbiaixada del món o una falsa consciència afectada per la imatge que es té d’aquest. Ara bé, no és condició sine qua non –precisament per la dimensió instrumental hegemònica en la nostra democràcia, és a dir, el privilegi de la governabilitat– guanyar consellers a les dues circumscripcions per fer arribar aquesta visió del món i de com haurien de ser les coses a la instància del govern per tal de fer-la possible o parcialment realitzable convencent els adversaris –això en els millors casos– o fent que es puguin alinear els seus i els propis interessos? Ho pregunto perquè potser m’equivoco.
Em pregunto de la mateixa manera quin és el coneixement general i particular que existeix sobre el funcionament del nostre règim polític. Em pregunto si existeix una idea precisa del funcionament real, incloent-hi la consciència de l’existència de les rèmores històriques i quasi constitutives del clientelisme i les xarxes de favors. Em pregunto si s’ha entès la dimensió real dels conglomerats polítics d’Andorra, si s’entén també que els partits polítics no són representants purs d’un ideari inapel·lable format al principi dels temps i inscrit en pedra per sempre més (això sona més aviat a religió, oi que sí?), i que les persones que els componen no són sempre les mateixes ni pensen sempre amb els mateixos esquemes amb què ho feien fa vint anys, tot i existir l’herència, indubtablement afectada per les reconfiguracions constants i els interessos variables. Personalment valoro la coherència, però reconec que el món és mudable.
Em pregunto, també, si es considera quines són les disposicions de la gent per fer política i si es desconeix que les opcions majoritàries acumulen més recursos per l’efecte del cavall guanyador i per les subvencions públiques que desplega la legislació sobre partits polítics i si hom coneix aquesta legislació i sap quants partits polítics hi ha inscrits i es regeixen per ella.
He de reconèixer, però, que uns dels principals artífex d’aquesta virtualitat idealista de l’esfera pública respecte a la política són els mateixos partits polítics. Hi contribuirien per la doble dimensió que creen les organitzacions: la galeria i l’interior. I els periodistes s’hi sumen, hi contribueixen, són precisament els mitjancers i com a tals modelarien l’esfera. Tot i això crec en les columnes honestes i en els anhels perfectibilistes dels opinadors. Però també crec que en aquesta ocasió equivoquen l’objecte del seu lament. És com aquella sentència atribuïda al filòsof eslovè Slavoj Zizek: «You don’t hate mondays, you hate capitalism» («Vostè no odia pas els dilluns, vostè odia el capitalisme»).
Menu
Menu
