El títol d’aquest article té drets d’autor. Ho ha encunyat a Twitter el periodista, escriptor i amic Juan Cruz i amb ell posa nom a la primera decisió adoptada pel líder de Syriza, Alexis Tsipras, de prescindir de dones en el seu primer govern després de la seva aclaparadora victòria electoral. Un govern per als grecs però sense gregues, un anacronisme en una Europa que no ha completat el camí de la igualtat però que ha fet passos que no es reflecteixen en una imatge tan masculina i que adquireix un valor especialment simbòlic al país que va ser bressol de la democràcia.
Tampoc quadra amb les proclames del partit en qüestió que en els seus estatuts es compromet a lluitar «per la defensa dels valors de la justícia social, la igualtat i la llibertat contra el patriarcat». I les paraules cal dotar-les de contingut en totes les accions polítiques perquè siguin creïbles. És veritat que Tsipras ha nomenat sis viceministres i el seu partit ha assegut al parlament grec a 44 de les 68 diputades que han aconseguit escó.
I també ho és que el seu predecessor, amb vint ministeris, només va tenir una dona en el seu gabinet, el que no millora molt el percentatge.
Però ni els precedents dels seus rivals ni aquesta presència femenina en altres àmbits polítics o nivells de govern en la seva pròpia formació equilibra l’absència de dones en el govern del país. Així que als molts deutes pendents, Tsipras ha d’afegir des d’ara un més que haurà de renegociar amb les dones del seu país. I aquest no és heretat.
La bona notícia de tot plegat és que sí que és cert que una decisió com aquesta fa uns anys no hauria cridat ni tan sols l’atenció ni aixecat l’onada d’indignació suscitada avui, més fora de Grècia que dins, és veritat. I que en la comparació, Espanya pot presumir del camí recorregut en les últimes dècades en matèria d’igualtat, tot i l’exèrcit de malastrucs que avui presumeixen d’això però que al seu dia van considerar, malauradament, una «parida» la paritat.
Periodista
Per a més informació consulti l’edició en paper.
