Com escrivia fa pocs dies la periodista Ana Isabel Bernal Triviño, el present i el futur immediat de gran part de la societat és una vida de low cost, una terminologia que només ve a suavitzar una realitat comercial que és l’única que es pot aplicar a una altra realitat social: la de l’estretor. Cal dir que la societat de consum té aquesta capacitat fagocitadora d’absorbir allò que ja no resulta per transformar-ho en alguna cosa igual, però presentada diferentment, de manera què la roda consumista no s’aturi mai. I aquí ens trobem, amb que si el client s’empobreix se l’ha d’empènyer igualment al consum, però a la seva escala, procurant fer-li sentir una efímera felicitat sense remordiment.
Ja fa uns quants anys que el nostre vocabulari s’ha anat adaptant a la nova realitat sociocomercial, intentant d’aquesta manera donar-li més prestigi. Així –i només agafant de referència els països que ens són més propers–, dels encants o del rastro hem passat als brocanters i a les botigues retro-vintage, dels mercadillos hem anat als vide-dressing, de les segones oportunitats al second hand, de l’artesania al handmade; fins i tot les grans marques no desestimen el concepte dels outlets o dels pop up stores a l’hora de liquidar existències.
Sense amargor cal reconèixer que, tot plegat, tothom hi troba el seu gust (o quasi): els comerciants segueixen venent, els consumidors segueixen comprant i, com diria l’encantador Clooney, What else? El cert és però que aquesta llarga crisi, els canvis en els valors i els canvis en els hàbits sociocomercials també s’han traslladat perillosament a altres àmbits, com poden ser la salut, l’assessorament legal o la telefonia mòbil, entre d’altres. Unes àrees en les que difícilment les prestacions poden ser de low cost si no és amb moltes mancances.
Més insidiós i gairebé perillós resulta veure com el lleure accessible a la majoria –parlo del més poderós dels mitjans: la televisió– també opta per surfejar en la onada del low cost i del vintage. Ja fa uns quants anys que emissions com Gran Hermano o Loft story sobreviuen a les televisions espanyoles i franceses, promovent bàsicament el famoseig low cost (intel·lectualment parlant és clar); que L’Île de la tentation o Adán y Eva enalteixen el culte al cos; que la dificultat de trobar parella es plasma en emissions tan realistes com Un príncipe para Corina o L’amour est dans le pré; que des de casa estant qualsevol sorrut pot canviar gratis d’imatge i de vida amb Nouveau look pour une nouvelle vie o Cámbiame; o que renovar la orientació professional només és qüestió de manetes com a Masterchef o Cousu main. Ara, com que tot allò passat torna a estar de moda, a França comença el reality Garde à vous, que recupera la disciplina del servei militar, i a Espanya unes damisel·les es presenten (amb nuvi inclòs) a Quiero ser monja… Per no atabalar més només vull afegir, estimats lectors, que en fer la columna he descobert que al 2015 es van emetre 36 emissions de telerealitat a França i 47 a Espanya…
Parafrasejant el sociòleg Le Bon, mentre el plaer sigui efímer i el desig durable els homes seguiran manats pel desig. Només ens queda ser conscients d’allò que necessitem i d’allò que ens fan desitjar.
