S’està fent tarda per intervenir a Líbia. Mentre Obama, Cameron, Sarkozy i Merkel segueixen marejant la perdiu i deixant passar els dies, Gadafi ha ficat al seu país en la deriva de la guerra civil en un desesperat intent per mantenir-se en el poder. En termes militars, crear una zona aèria d’exclusió que impedís al dictador l’ocupació de l’aviació contra objectius civils no suposaria gran cosa pels EUA o Gran Bretanya atès que tenen bases molt a prop, a Creta i a Malta. Aquesta opció, segons les enquestes, comptaria amb el suport de l’opinió pública d’aquests països i també en el conjunt de la Unió Europea. Fins i tot una intervenció militar més directa, a la manera com va ocórrer amb Sèrbia durant la Guerra dels Balcans, també seria ben vista pel gruix dels ciutadans dels països democràtics occidentals.
¿Per què, doncs, s’està ajornant o fins i tot descartant? Ha transcendit que Robert Gates, el secretari nord-americà de Defensa, és partidari de la intervenció. Obama, en canvi, dubte. Com dubte Cameron, dubte Merkel i està en contra Sarkozy. No és difícil identificar l’arrel de tant dubte i tanta premiositat: Gadafi, el tirà, un aparent dement que diu que no mana gens al seu país i nega la matança al mateix temps que contracta mercenaris a Sahel, és un gran potentat. Soci privilegiat d’algunes de les grans corporacions industrials i financeres d’Europa i Amèrica del Nord i de poderosos fons d’inversió. També és accionista d’algun mitjà de comunicació molt influent. A diferència de Mubarak o Ben Al, Gadafi té una mica més que comptes a Suïssa, Milà i Londres.
Té poder a través de persones interposades; persones que pressionen perquè se li deixi fer. Indirectament també rep suport polític de la resta de les autocràcies àrabs que pressionen a Washington i a Londres perquè no intervinguin militarment en la crisi líbia, temoroses que pogués convertir-se en un precedent d’auxili exterior a la revolta dels qui es rebel·len contra el poder establert. Poder que en els casos de l’Aràbia Saudita, els emirats del Golf o el Marroc, està en mans d’aliats estratègics de les mateixes potències occidentals als qui se’ls està demanant que intervinguin a Líbia. Aquest és el nus de la qüestió. Per això, crec que s’està fent definitivament tard per intervenir a Líbia. Els qui depenen del petroli no tenen interès ni pressa perquè canviï de mans. Què estiguin tacades de sang només suposa un inconvenient. Recordem el que va passar a l’Iraq.
Periodista
redaccio@elperiodicdandorra.ad
Per a més informació consulti l’edició en paper.
