Fa uns dies que la Comissió Europea i el Banc Central Europeu van reclamar al Govern espanyol de Pedro Sánchez un marc normatiu eficaç per reestructurar el deute de les empreses davant l’augment de la morositat que es preveu que tindrà lloc l’any que ve. Encara que els avals públics i moratòries han aconseguit preservar fins ara l’estabilitat del sector bancari espanyol, les entitats han de preparar-se per a un augment de la taxa de morositat en els pròxims mesos degut a la crisi de la Covid-19. Aquest és el principal missatge de l’últim informe publicat aquest dimecres passat pels funcionaris de la Comissió Europea i el Banc Central Europeu que supervisen l’execució del rescat bancari que va rebre Espanya de la Unió Europea al 2012.
El marc normatiu per a combatre la morositat a Europa ha anat evolucionant de manera notable. Amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident l’any 476, es desintegren les institucions del Dret Romà i es torna a castigar amb força al morós. Els conqueridors germànics tornen al procés d’execució contra la persona del deutor similar al que existia en la Llei de les XII Taules. Ara bé, les lleis pròpies de les tribus invasores es van anar fusionant amb el Dret Romà i el dret dels territoris conquerits. Les lleis dels pobles germànics facultaven al creditor per segrestar els béns del seu deutor, sense que mediés l’autorització judicial; després davant el magistrat es realitzava una actuació, una mena de reconciliació, en la qual el deutor es comprometia a pagar les obligacions vençudes al seu creditor. En cas d’incompliment de la promesa de pagament, es segrestaven els béns o la persona del mateix deutor. Consegüentment, després de les invasions dels bàrbars es torna a l’execució personal. A més, en aquest període de la historia es consagra el que més endavant es constituirà com un principi inalterable de l’execució contra el deutor: qui és primer en el temps, ho és en el dret. En conseqüència, el privilegi del primer executor és una aportació a la historia del dret d’aquesta època històrica, de manera que qui executa primer és qui cobra.
Al propi temps el dret practicat per les tribus germàniques aporta una nova manera de dirimir els plets. En cas que un creditor demandés a un presumpte deutor, però aquest no reconegués el dèbit, se li faria jurar davant Déu que deia la veritat. Per por al perjuri la majoria dels morosos reconeixien el deute (en aquella època la gent tenia por del càstig diví). Per als casos més complicats es practicaven els “judicis de Déu”, també anomenats ordalies (de l’alemany Urteil). Aquests procediments consistien en què el presumpte deutor havia d’agafar un ferro al roent o extreure una pedra del fons d’un calder amb aigua bullint. Si la cremada cicatritzava en poc temps, es donava la raó al demandat ja que havia gaudit de la protecció divina i quedava alliberat de la seva obligació. Però en cas contrari, se’l considerava culpable i se li donava la raó al creditor, ja que Déu no havia prestat el seu suport al demandat. L’avantatge indubtable d’aquest sistema és que els morosos pagaven abans de veure’s sotmesos al judici diví.
Als inicis de l’Edat Mitjana, l’Església prohibeix estrictament la usura i el préstec a interès, per la qual cosa les operacions financeres van ser practicades per gent que, per una o altra raó, no estaven afectades per les prohibicions de l’Església, tals com jueus, banquers llombards i templaris. Els templaris van començar a exercir les funcions de banquers amb l’objectiu de recaptar fons per al Papat i per a finançar les croades, però la seva activitat va evolucionar amb rapidesa cap a negocis bancaris més especulatius, convertint-se en prestamistes dels reis i dels mercaders. A la Península Ibèrica van jugar un important paper en col·laborar amb els reis cristians en la Reconquesta. Els templaris van realitzar importants progressos en la pràctica bancària, i van desenvolupar una força social i econòmica molt important pel que es van crear poderosos enemics, molts dels quals eren els seus propis deutors. El rei Felip IV de França que es trobava fortament endeutat i sense poder retornar els diners que havia demanat, l’any 1307 va impulsar un procés contra l’orde del Temple per no haver de retornar les sumes endeutades i apoderar-se de les riqueses de l’Orde. Felip IV va acusar als templaris de paganisme i sodomia i els va condemnar a la foguera, apropiant-se de les seves fortunes.
A l’Edat Mitjana apareixen els canvistes, que al segle XII van ser els avantpassats dels actuals banquers; es dedicaven a canviar monedes estrangeres, defectuoses o desvaloritzades mitjançant la percepció de certes comissions i drets. Els canvistes també rebien depòsits en diners, consignacions i embargaments i inclús actuaven com a agents de pagament tant per part de l’Estat com de comerciants. Gràcies a l’acumulació de capitals procedents de les seves comissions i als dipòsits rebuts, els canvistes van començar a exercir funcions de banca, fent préstecs i realitzant operacions financeres. Així que els canvistes —esquivant amb habilitat les prohibicions legals i religioses de l’època— exercien de prestamistes i realitzaven operacions especulatives. Les activitats dels canvistes s’expliquen amb gran detall al llibre La Catedral del Mar, d’Ildefonso Falcones. Aquesta obra també explica que, si el canvista no podia retornar els dipòsits, era declarat en fallida, i se li treien tots els seus bens per pagar els creditors. Però si els béns no arribaven a cobrir els deutes, la llei establia que s’havia de tallar el cap del canvista que ha fet fallida davant la seva taula de canvi; i tots els canvistes de la ciutat estaven obligats a presenciar l’execució en primera fila, per escarmentar. Els canvistes disposaven d’una gran taula , o banc, on realitzaven les seves operacions financeres, d’aquí prové el terme banc per a designar aquest negoci i el de banquers a les persones que s’hi dediquen. Quan un canvista no podia complir amb els seus compromisos per manca de liquiditat, el seu banc o taula eren trencats a cops de martell en públic, originant-se d’aquesta manera la paraula fallida.
No tots els invents de l’època van ser negatius, també es van crear nous instruments de cobrament i pagament. Les grans fires medievals i els desplaçaments dels mercaders van donar lloc a moviments de fons de gran volum. La inseguretat dels camins (els lladres abundaven) va motivar als canvistes a inventar-se la lletra de pagament com a instrument per a efectuar transferències de diners sense haver-lo de transportar en metàl·lic (mai millor dit ja que les monedes eren de metalls preciosos). Aquest procediment consistia en què el canvista estenia una carta de pagament per la qual sol·licitava a un amic d’una altra ciutat, que pagués al portador del document una quantitat determinada. Amb el pas del temps, la lletra de pagament va evolucionar a la lletra de canvi que, a diferència de la primera, es podia endossar i descomptar, amb la qual cosa es va convertir en un instrument de crèdit.
A l’Edat Mitjana la societat no tenia pietat amb els morosos que eren considerats vulgars delinqüents. El naixement del dret comercial va donar lloc a la creació d’una jurisdicció pròpia per a resoldre els conflictes dels comerciants i per als comerciants. En el cas de l’execució universal, cada ciutat tenia el seu propi estatut per a regular els procediments d’execució universal. La majoria dels estatuts contenien disposicions cruels, infamants que col·loquen a la persona del deutor com a subjecte de les més injustes i cruels represàlies. Eren penes aflictives, greus, els comerciants que incomplien les seves obligacions eren considerats lladres i com a lladres eren tractats; d’aquí la detenció física de la persona, privant-la de la seva llibertat, en alguns estatuts es consagrava el dret dels creditors per donar mort al seu deutor; igual que l’aprehensió física i la mort, també es va consagrar el denominat Bando, que consistia en la publicació del nom del deutor en les parets de les comunes amb la qual cosa quedava marginat de qualsevol empara de protecció legal. Se’l feia agenollar en la seva dignitat, se li treien tots els seus drets, qualsevol podia agredir-lo i els seus béns, i fins i tot matar-lo sense conseqüències per a l’agressor. El Bando excloïa al deutor de totes les activitats de la societat civil; no podia contractar els serveis d’advocats i defensors. La detenció física del deutor la feien els propis creditors, que posteriorment el sotmetien a l’autoritat competent; però a més de les penes de detenció física, el Bando permetia la mort, s’autoritzaven les tortures perquè el deutor confés sobre les seves activitats, sobre els seus béns, sobre els seus còmplices. La tortura es va convertir en un mitjà de prova i no només es practicava al deutor, sinó també als seus amics i familiars.
Però a més de totes aquestes penes i tortures, es van establir altres mesures de publicitat infamant: «es pintava la imatge del deutor als edificis públics, a les comunes perquè tots els analfabets el reconeguessin» Aquest mitjà de publicitat encara perdura en els procediments actuals com és el de mantenir el nom del deutor als bancs de dades; de forma indefinida, és el nou ritual que atempta contra la dignitat de la persona. També la publicitat es fa a través d’altres mecanismes, com el registre del deutor a la picota pública, que consistia en lligar-lo a un arbre i exposar-lo a l’escarni públic o traslladar-lo en una gàbia, totalment nu acompanyat de processons solemnes i cruels. Addicionalment, es produïa una capitis diminuti, al deutor se li prohibia exercir el comerç, perdia els drets polítics, i se li prohibia exercir càrrecs públics, fet que també afectava als fills del deutor. Per a morigerar el sistema de la fallida, es va buscar una institució intermèdia que evitava la fallida del deutor, va ser la institució de la bonorum cessio, incorporada a la Lex Julia, per la qual el deutor de bona fe, estava facultat per lliurar els béns als creditors a fi de cancel·lar totes les seves obligacions.
A l’Edat Mitjana, aquesta figura de la cessió de béns es va incorporar al dret de fallida, com a mesura cautelar de la mateixa, però d’unes característiques humiliants per als comerciants que ha fet fallida. Aquesta institució es complia amb diverses regulacions, tant a Itàlia com a França, indicaven al detall més mínim els passo en què consistia el procediment de cessió de béns: el deutor era conduit des del palau comunal fins a la plaça pública, habitualment precedit per un trompetista i seguir per un cortejo d’infants que saltaven, cridaven i reien, agitant bosses buides, símbol de pobresa. Quan era inevitable, una gossada esvalotada pel bullici dels infants els acompanyava a lladrucs.
Així arribava el deutor a la plaça on els creditors i la població curiosa gaudien de l’espectacle. Un cop a la plaça el deutor havia d’apropar-se a una pedra col·locada especialment per a l’ocasió anomenada “pedra del vituperi” i allà, despullat, s’exhibia un davant els espectadors com a demostració que amb res es quedava (d’aquí prové l’expressió que encara perdura de “es va quedar amb una mà al davant i un altra al darrera” per referir-se a qui va perdre tots els seus béns). Però no acabava aquí la humiliació del deutor: l’extrem màxim el constituïa allò que els estatuts anomenaven acculattata, el deutor, un, havia de deixar-se caure assegut tres vegades sobre la pedra del vituperi, al temps que proclamava que tot el que tenia era cedit als creditors. Però encara hi havia més, ja que estava obligat sota pena de presó a portar tota la vida un barret verd o del color que consignaren els estatuts: el verd prevalia a França; a Venècia havia de ser vermell si el deutor era jueu. D’altres ciutats l’ordenaven de color groc o blanc, a vegades amb l’efígie d’una guineu, símbol de la malicia. Per últim, diverses prohibicions com la de portar armes, vestir robes fines, ocupar càrrecs públics, completaven la seva inequívoca capitis deminutio.
