El concepte de ‘ser políticament correcte’, o la correcció política, ha esdevingut un element central en la societat contemporània. Inicialment, aquesta noció era sinònim de mantenir les formes, el respecte i el civisme en les relacions socials, laborals i polítiques. Es tractava d’una eina per fomentar el diàleg educat i l’harmonia entre individus i grups, creant un entorn de convivència respectuosa. No obstant això, amb el pas del temps, aquesta pràctica ha pres una deriva que planteja serioses qüestions sobre la seva aplicació en la vida política i pública, així com una manera de surtir victoriòs//a en ser demanat/a per les responsabilitats que li pertoquen.
D’entrada, la correcció política sembla una condició necessària per al bon funcionament de les relacions socials. Les persones que la practiquen solen ser percebudes com a corteses, educades i curoses a l’hora de tractar amb altres. En molts àmbits, especialment en cercles professionals i polítics, es converteix en una targeta de presentació que facilita l’accés i la interacció en determinats entorns. Això respon a la necessitat inherent dels humans de mantenir certs mínims de respecte i sentit comú en les seves interaccions.
Tanmateix, en l’àmbit polític i institucional, la correcció política ha passat de ser un recurs per mantenir les formes a un mecanisme per eludir responsabilitats. Cada cop més, aquest llenguatge polititzat s’utilitza com un escut per esquivar preguntes incòmodes i qüestions compromeses. En lloc de respondre amb claredat i afrontar els problemes, les figures públiques sovint recorren a frases fetes i respostes vagues, amb l’objectiu de mantenir una imatge de correcció però sense oferir solucions reals. Aquest ús distorsionat de la correcció política acaba per convertir-se en una forma de cinisme, on l’evasió es disfressa de civisme.
Això és particularment evident en l’àmbit polític, on les promeses fetes durant les campanyes electorals sovint es dilueixen davant la pressió dels mitjans i de la ciutadania. Quan els líders són interpel·lats sobre assumptes d’importància per a la societat, com ara les condicions laborals o les polítiques socials, les seves respostes solen quedar atrapades en aquest joc de paraules correctes però buides de contingut. La qüestió de fons és fins a quin punt aquestes estratègies d’evasió afecten la confiança pública i perjudiquen la relació entre els dirigents i els ciutadans.
L’ús excessiu de la correcció política per evitar donar explicacions, especialment en moments de crisi o a l’hora de fer front a assumptes urgents, pot provocar un distanciament entre les institucions i la població. Quan els treballadors i sectors més vulnerables de la societat demanen respostes clares a problemes concrets, les respostes banals i genèriques només incrementen la frustració i el sentiment que les seves necessitats no són ateses de manera efectiva. Aquesta manca de transparència i voluntat de resoldre els problemes reals no fa sinó aprofundir la desconfiança.
Plantejar aquestes qüestions pot semblar contrari a les normes de la correcció política, però resulta fonamental per al bon funcionament d’una democràcia saludable. La premsa i la ciutadania tenen el dret i el deure d’exigir respostes clares i accions concretes als qui ostenten el poder. Al cap i a la fi, la correcció política no hauria de ser un fi en si mateix, sinó un mitjà per construir un espai de diàleg honest i transparent. Quan es converteix en una barrera que impedeix la rendició de comptes, deixa de complir la seva funció original.
En definitiva, tot i que la correcció política és necessària per mantenir el respecte i la convivència social, el seu ús indiscriminat com a eina per evitar la responsabilitat pot perjudicar la confiança pública i obstruir el diàleg real. Els líders i figures públiques haurien de recordar que les paraules només tenen sentit si van acompanyades d’accions concretes que responguin a les necessitats de la societat. En cas contrari, la correcció política, en lloc de ser un pont cap a una societat més equitativa, es converteix en un obstacle per a la transparència i l’eficiència.
