«Ets massa dur i jo massa tou», podria ser l’exclamació davant d’una diferència personal. Per exemplificar-ho, què respondries a les situacions descrites pel següent test.
1. Assisteixes a una obra de teatre i un dels actors, seguint el guió, pronuncia la paraula «moro» o «negre»: a) ni te n’adones b) et remous en la butaca fins al punt de marxar.
2. Un company de feina bromeja sobre tu, mirant de ridiculitzar-te: a) li recrimines l’ofensa b) et sents ofès i abandones el lloc.
3. Al telenotícies vespre mostren les imatges d’un naufragi de migrants, homes, dones i nens inclosos: a) debats amb la família com es podrien evitar catàstrofes com aquestes d’aquí en endavant b) has d’apartar la vista espontàniament, potser canvies de canal, perquè les imatges d’inhumanitat i sofriment et resulten insuportables.
Ets resilient o sensible? Si has escollit les opcions a), cal suposar que no ets especialment sensible, perquè creus que un ha de crear resistències, durícies davant de la cruesa del món, tal com demanava Nietzsche (+1900), que algú fet i dret «ha d’elaborar antídots contra el mal, perquè les contrarietats de la vida juguin a favor seu. El que no et mata, et fa més fort». Ho deia al seu ‘Ecce homo’, però a tots ens sona de la trilogia sueca ‘Millenium’ del 2018, potser la mateixa encarnació d’aquesta teoria de la resiliència: fer-se resistent al mal no com un atzar, sinó com un acte voluntari. El món és dur, difícil, injust, violent i ho continuarà sent tota la vida. Un no es pot enfonsar a la primera de canvi, ni caure en una depressió per qüestions sabudes. Cal crear autodefenses i mirar endavant.
En canvi, si prens les opcions b) el filòsof que et guia és Levinas (+1995), un jueu supervivent dels camps nazis, pensador de la vulnerabilitat i de la demanda incondicional. Segons ell, l’ésser humà es caracteritza per la seva vulnerabilitat i múltiples carències: necessita amor, molt, així com atencions continuades. A més, s’organitza socialment perquè realment no tan sols ho necessiti, sinó que hi tingui dret. L’altre no és un rival, sinó algú en qui m’emmirallo, en el rostre de qui reconec un altre jo, perquè l’aculli, el respecti i no li causi cap dany. Diu en el seu assaig ‘Entre nosaltres’ que: «La relació amb el rostre és, per un costat, una relació amb el dèbil absolut, amb el que es troba absolutament exposat, vulnerable i despullat». Aquesta característica iguala i connecta tots amb tots. La persona ofesa sofreix una «derrota de la identitat del jo». En conseqüència, aquesta fragilitat comporta la seva pròpia raó de ser, perquè es tracta de la sensibilitat que ens converteix en persones.
En realitat «cal descriure el subjecte com a vulnerable, significant com a sensible, tot exactament». Aleshores, en lloc de voler superar aquesta vulnerabilitat, cal reconèixer-la, acollir-la, acompanyar-la, acaronar-la. En definitiva, l’humà es troba desvalgut. El Gènesi bíblic l’anomena, de bell antuvi, com a terrós, humil, humus i ho recorda la signació del Dimecres de Cendra: «Recorda que ets pols i que a la pols retornaràs!» Malgrat que sant Pau postil·li que «en aquesta argila de la qual estem fets, hi duem un tresor», que no és altre que la presència divina. El dret modern ho anunciarà com a dignitat humana irrenunciable; ara que som en temps d’humans no persones com els refugiats, els sensepapers i els sobrants, i que ens relacionem amb éssers personals no humans, com el gos de casa, el gat del carrer o el cavall, que tractem molt millor que persones ja marginades, com els no nascuts o els propers de la mort. Potser no hi som tots?
Cal reconèixer la feblesa, la fragilitat, la carència, la dependència dels uns amb els altres, més que no pas voler-la superar, obviar-la o deixar-la per descomptada. L’humà s’ha de reconèixer com obert a l’altre, necessàriament necessitat, menesterós del món, de l’ecologia, de la resta de la humanitat, de l’altre i, per què no, de l’Altre diví, aquell de qui prové l’existència, l’ésser i el sentit últim i definitiu. No és en va que un humà com Jesús va assumir tota la humanitat, remarcadament en la seva fragilitat (Fl 2), perquè els humans poguessin trobar la pròpia veritat, llum, amor i, a fi de comptes, la mateixa divinitat en l’eternitat dels seus gestos, paraules i decisions.
Potser sí que allò que no et mata, et fa més fort. Explica Svenja Flasspöhler (1975), en el seu llibre ‘Sensible’ de la Herder aquest 2023, que cal més aviat treballar en la protecció de si mateix, entès cadascú en el propi context social i elevar la sensibilitat, més que no pas fer veure que no passa res, amb la resiliència de la pluja que et cau al damunt, relliscant, perquè et xopa, et refreda, aïllant-te d’una vida feliç i autèntica.
