«Acceptem l’amor que creiem merèixer» és la resposta que rep Charlie, un jove a qui li costa molt socialitzar, en la pel·lícula ‘Els avantatges de ser un marginat’, en preguntar al seu professor perquè la seva encantadora i nova amiga Sam sempre tria nois inadequats per enamorar-se, acabant en relacions amoroses molt nocives i tòxiques.
És cert que quan veiem pel·lícules d’aquest tipus, el que més acostuma a cridar l’atenció és l’amistat entre els membres de l’atípic grup, però si per qualsevol raó connectem amb la contesta del docent, és més que possible que, sense ni adonar-nos-en, passem a analitzar les nostres relacions anteriors, i és que qui més qui menys, en algun moment de la nostra vida hem actuat com la Sam, triant una relació que no ens convenia.
La veritat és que costa d’entendre que ens fem mal acceptant un amor que no ens convé, ja que se suposa que som éssers racionals que sabem diferenciar entre el bé i el mal. I pot semblar que la resposta que dona el professor pot tenir el seu sentit, acceptem l’amor que creiem merèixer; és a dir, que acceptem de les altres persones el reflex de l’amor que sentim i que tenim cap a nosaltres mateixos. No obstant això, jo no estic del tot d’acord amb aquesta afirmació, ja que si això fos cert sempre, quan ens trobem en una relació dolorosa i conflictiva, de qualsevol mena, pensar que acceptem l’amor que ens creiem merèixer no fa una altra cosa que omplir-nos de culpa. I això ens recorda al que ja vam comentar en un altre article, vivim en la dictadura de la felicitat, en la qual contínuament ens recorden que «la nostra felicitat només depèn de nosaltres». Però la realitat no és aquesta, i actuem així per moltes raons inconscients, factors que es forgen quan som petits en la relació amb els nostres pares, i posteriorment amb altres experiències o relacions.
El que sí que podem dir és que, tot i que no hem de pensar en culpa quan acceptem relacions que no ens fan bé, sí que hem de pensar en responsabilitat. No som culpables de la forma d’actuar dels altres amb nosaltres, però sí que som responsables d’acceptar-la i romandre allà. Tenim el poder i la capacitat de triar a les persones i els ambients que ens envolten, estem en tot el nostre dret de sortir de vincles poc saludables, de relacions que ens facin mal. I aquí com sempre és quan intervé l’autoestima, perquè si en les nostres relacions apareixen persones que ens fa mal, hem de ser coneixedors del nostre valor per poder refusar-les. Enamorar-se és un acte instintiu i il·lògic, no obstant això, a pesar que no podem controlar de qui ens enamorem, sí que hem de valorar quin tipus d’amor hem de permetre i hem d’evitar ser els nostres propis enemics tolerant l’intolerable.
I arribats aquest punt, una nova pregunta em ve al cap. Quin és l’amor que mereixem? El que és un fet és que l’amor ens pertany per dret, no per deure, perquè és la nostra essència, perquè les persones som amor i el que som per natura està per sempre. És com l’energia, ni es crea ni s’acaba, roman allà sempre, només canvia de forma, es transforma. L’amor és una font infinita en nosaltres i, per tant, som els únics responsables de generar i ser amor. I és el nostre dret i responsabilitat estar en relacions en què l’amor vibri en la mateixa freqüència que la nostra, en què l’amor que nosaltres estem disposats a donar sigui correspost de la mateixa forma. I si en una relació això no passa, no és culpa nostra, no estem en el dret d’exigir que ens estimin, i no és el que creiem que ens mereixem, però sí que hem de fer el necessari per canviar-ho. Així que jo només puc desitjar que tingueu la saviesa de reconèixer les relacions que es corresponen amb l’amor que tingueu vosaltres i la valentia per marxar si la balança no està equilibrada. I és que l’amor es multiplica amb amor, i sempre, sempre, l’amor arriba a través de l’amor.
I per respondre a la darrera pregunta, us diré que l’amor que ens mereixem és el que no fa mal, el que omple i ens fa créixer, l’amor que donem als altres, l’afecte desinteressat, sincer i autèntic, i tot i que de vegades això no passi, no ens hem de rendir en el nostre afany d’oferir sempre amor.
I avui podria acabar amb el meu poema favorit de la pintora mexicana Frida Kahlo i que si començo a recitar segur que molts coneixereu: «Mereixes un amor que t’estimi despentinada, inclús amb les raons que et fan aixecar de pressa i fins i tot amb els dimonis que no et deixen dormir…», però per ser una miqueta més originals, acabarem amb un tros d’un poema de l’enginyer i escriptor, també mexicà, Jairo Guerrero, autor de tres Best-sellers entre els quals destacarem ‘12 Maneres d’Estimar’, i que diu: «Mereixes un amor bonic, d’aquests que arriben un estiu i es queden per sempre, que encenen el teu cos sense tocar-lo, que despullen la teva ànima sense llevar-te la roba, mereixes que et vulguin, que t’estimin… però un amor de veritat. Mereixes un amor bonic, d’aquests que et trenquen les pors i et besen les ferides, que acaricien cada cicatriu i t’abracen en les teves nits fredes, mereixes un amor que et prengui de la mà sense por de què diran, que un moment al seu costat sigui una eternitat, al cinema, al parc, pels carrers, en un restaurant o en el lloc de ‘taquitos’, sense importar el lloc, que tot al seu costat sigui especial i et demostri perquè res va funcionar abans, per donar-te aquestes respostes que tant vas buscar, i que llavors comprenguis que tot el temps que vas esperar… Va valer la pena».
I per avui no us explico res més, però us envio un petó carregat amb molt d’amor per vosaltres que em llegiu.
