Hi ha alguna cosa en l’atracció que sempre m’ha descol·locat, i és que l’atracció no demana permís, no avisa, no mira si és el moment adequat, no pregunta si et convé, no li importa en quin moment estàs, res, l’atracció apareix, i ja. I no ho fa sempre de la mateixa manera, de vegades apareix com una espurna petita, gairebé curiosa, diria jo, en altres ocasions és més intensa i et remou per dins més del que vols reconèixer.
Un pot intentar explicar l’atracció, classificar-la, racionalitzar-la, però en essència, l’atracció pertany més al territori de l’instint que al de la lògica. I resulta fascinant que rares vegades som conscients de tots els factors que intervenen, ja que el nostre cervell reacciona abans que nosaltres puguem posar-li paraules al que sentim. I no és només pel físic, de vegades és com algú et parla, com pensa, com et mira, o potser és una barreja rara de tot això que no sé nomenar, i per això crec que enganxa tant. Literalment hi ha química, neurotransmissors que es disparen, sistemes de recompensa que s’activen i memòries que es connecten sense que ni ho sapiguem. Simplement ens sentim atrets i, no serà fins després que intentem entendre per què.
Però si hi ha una pregunta que en algun moment tots ens fem, encara que no la pronunciïs en veu alta i sigui una conversa més interior, aquesta és: alguna vegada t’has sentit atret per algú que no deuries? I no em refereixo a algú que pressuposi una relació complicada, o difícil, parlo d’algú que, en el fons, saps que travessa una línia. I així i tot, passa, t’hi sents atret o atreta. I és aquí on l’atracció deixa de ser només fascinant, i potser comença a ser més incòmoda, perquè el que sentim no sempre coincideix amb el que ens han inculcat que és correcte.
I és per això que costa d’entendre, per què tot i pensar que no està bé, atenent és clar al que ens han ensenyat que està permès, passa. I aleshores tendim a pensar que hi ha alguna cosa dolenta dins nostre, que si passa, és que alguna cosa està fallant, perquè no som prou lleials, prou clars o simplement prou «correctes». Però la realitat és que pots estar en parella i sentir-te de cop atret per algú que no encaixa en la teva vida, pots connectar amb algú en el moment més inoportú, i això no et converteix en mala persona.
Amb el temps finalment he entès una cosa que m’ha tret un gran pes de sobre, sentir no és triar. I és que l’atracció no és una decisió, ni és un acte conscient, ni és una cosa que puguis controlar amb força de voluntat i ni tan sols entén de normes, l’atracció se sent, i punt. Confonem moltes vegades sentir amb actuar, com si fossin el mateix. Com si el fet d’experimentar una emoció ja impliqués una falta, perquè existeix la idea àmpliament estesa que quan estàs en parella, automàticament deixes de sentir atracció per altres persones, però no és així.
El cervell no signa un contracte d’exclusivitat, continuem sent persones que perceben, reaccionen i connecten. La capacitat de sentir-nos atrets no desapareix pel fet d’estimar a algú i tampoc té a veure amb el que et pugui faltar a la relació. I reconèixer-ho pot fer l’amor més honest, perquè l’amor no consisteix a no sentir res per ningú més, sinó en escollir que fas amb el que sents, amb les decisions que prens quan alguna cosa s’activa dins teu.
Si entenem l’atracció com alguna cosa separada de l’amor, com una experiència que no necessàriament amenaça el que tens, respondre a l’atracció no sempre implica una ruptura o una traïció. Pot quedar-se en un joc, en una connexió puntual, una experiència que no transcendeix. I això passa amb una conversa amb doble intenció, una mirada que se sosté més del compte, un flirteig que no passa d’aquí o, potser en alguns casos, alguna cosa més. I això obre una pregunta incòmoda: on està el límit? I, sincerament, la resposta és molt difícil. Perquè no us mentiré, jo també he sentit en alguna ocasió, i si ho penses probablement tu també, que no tot és tan clar, i encara diré més, no crec que hi hagi una única forma correcta de viure-ho.
La majoria de les experiències reals no es troben als extrems, no són una fidelitat indestructible sense cap fissura ni una llibertat absoluta sense conseqüències, sinó que es troben al mig. En aquell territori gris on sentim, dubtem, justifiquem, frenem, avancem una mica, retrocedim. On l’atracció es converteix en una conversa interna, «i si…?, fins a on…?, això compte…?». I aquí és on cada persona es troba amb els seus propis límits, no els que li han inculcat, no els que haurien de ser, sinó els que realment pot sostenir sense trencar-se per dins.
Personalment crec que hi ha una manera de viure l’atracció sense que es torni destructiva, seguir el joc no ha de fer mal a ningú, pot ser una manera de reconnectar amb tu mateix, de sentir-te vist, desitjat, viu. Durant una estona, no passa res. El problema no és el que penses, ni l’atracció, ni tan sols el joc, el problema és si no ets honest amb tu mateix. Perquè entrar al joc exigeix mirar-nos de front, preguntar-nos per què ens està passant, que estem buscant i fins a on estem disposats a arribar.
I el que és clar és que en algun moment sentiràs atracció per algú, això no ho decideixes, però sí que pots decidir qui ets quan apareix, si t’amagues, si et justifiques, si et deixes portar o si ets capaç de sostenir el que fas sense perdre’t en el procés. I si em demanes a mi, la pregunta no és «hauria de sentir això?», per mi la pregunta important és «puc viure amb això després?». Perquè sentir és inevitable, però després és un mateix que ha de quedar-se amb les conseqüències. I això ja no té a veure amb l’atracció, això té a veure amb tu.
I avui acabarem amb una frase de qui fou neuròleg, psiquiatre i filòsof austríac d’origen jueu, Viktor Frankl, i que diu «entre l’estímul i la resposta hi ha un espai. En aquest espai resideix la nostra llibertat.» Perquè sentir és inevitable, però hi ha alguna cosa que si tries, encara que costi admetre-ho, i és la història que construeixes a partir d’això, i la versió de tu que ha de viure amb ella.
