Que l’accés a l’habitatge de lloguer en aquests moments és un problema crec que no se li escapa a ningú. Per constatar-lo només cal acudir als anuncis classificats de les pàgines dels diaris i dels setmanaris. Els preus, comparats amb altres períodes, han patit una pujada generalitzada. Aquesta realitat és tan palpable que davant l’anunci de les xifres oficials –propagades amb bombo i platerets per tot arreu– la gent, a les xarxes socials i al carrer, ha mostrat un absolut escepticisme i fins i tot incredulitat –editorials inclosos. El refús ha estat tal que el Govern s’ha desmarcat de la xifra del lloguer mitjà calculada per un departament propi i l’ha contextualitzada, és a dir, l’ha explicada com hauria d’haver fet de bon principi, si és que s’havia de precipitar el seu anunci. Potser el què cal contextualitzar no són les dades, sinó la seva aparició i els titulars que en derivaren.
Tot plegat ha resultat en una falta de rigor i de mesura important, de la mateixa manera que poc prudent és minimitzar el debat entorn la qüestió reduint l’abast del fenomen. Segurament els immobiliaris coneixen perfectament aquesta tendència a l’alça i ja saben quin és el tipus de mercat que en aquests moments s’està generant, si no s’ha arribat a la seva consolidació. O creuen vostès que la publicitat de grans agències internacionals del real estate és quelcom fortuït que apareix per art de màgia dins les seves bústies? La desgràcia és que el Govern sembla no adonar-se de la qüestió i de què amb aquesta mutació del mercat immobiliari s’activa l’article 33 de la Constitució –doncs sí– on es diu que «els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne», i on es diu que aquest és un dret de tothom que viu i treballa en aquest país. Però el Govern va per darrere quan hauria de liderar la intervenció –tot i que els poders públics no es redueixen al Govern, cal recordar-ho.
Aquest anar a remolc de la situació només es comprèn per la manca d’instruments de mesura –amb la qualitat i l’estabilitat suficients– i per certa tolerància amb els sectors beneficiats de les alces –és a dir, per negar-se a intervenir el mercat si no és amb fórmules que de tan esmorteïdes resultaran ineficaces i per la manca d’instrument de política pública per dur a terme aquesta intervenció. En aparèixer la llei òmnibus que suposadament ha de pal·liar el problema, nosaltres vam parlar de la creació d’un registre de la propietat, una eina que és l’instrument de mesura –ara s’està calculant el nombre de pisos buits, amb el registre ja es coneixeria la xifra– i alhora d’intervenció –si es volguessin gravar com a mesura conjuntural per incentivar el lloguer, ja es podria fer. És evident que aquesta no és una mesura immediata, però se situaria en un molt possible mitjà termini –facilitada la seva implantació pels treballs cadastrals finalitzats o en marxa als comuns. En el curt termini es podria obrir una nova convocatòria d’ajuts a l’habitatge finançada via un crèdit extraordinari o similar. La problemàtica de l’habitatge per a treballadors temporers s’hauria d’abordar de manera específica prop de les empreses contractants i en complicitat amb els comuns de les parròquies on s’assenta l’activitat d’aquestes empreses. I ja a llarg termini el Govern pot prendre la iniciativa i crear un pla d’habitatge públic i de protecció amb nova construcció o amb l’adquisició progressiva d’habitatge ja construït. Això seria comprometre’s i treballar per a la gent. Propostes realistes per a problemes existents. H
