Hi ha coses que costa canviar i governar durant vuit anys amb majoria absoluta deu fer que s’adquireixin inèrcies i hàbits que de difícil esvaïment d’un dia per l’altre. Així ens ho hem trobat de nou, sense solució de continuïtat. Negociar és cedir i qui no acostumava a cedir abans li costarà fer-ho ara. Així, doncs, ja no val la pena seguir escrivint sobre cultura del pacte quan de pacte no se’n vol parlar: el partit dels onze escons sembla tenir-ho clar. No està, però, tot tancat.
Aquesta obertura dels esdeveniments –aquesta falta de determinació– serà la característica de la legislatura. Els papers de cada força s’intercanviaran habitualment a manca d’unes aliances estables que dependran de les prioritats de cada força. I és que la legislatura avançarà mercès a aquest mot: prioritats. Amb L’A vam fixar-ne tres (una altra negociació amb la Unió Europea, un altre sistema electoral i una democràcia millor amb més transparència i centralitat del Consell General. El nou escenari electoral obliga, com a mínim, a la darrera. Però aquestes són les prioritats pactades a l’avança, després hi ha tot un programa electoral.
Les prioritats del programa electoral són també força clares i no se centren tan sols en un pacte per les pensions –pacte que ha d’incloure garanties de participació de forces polítiques i socials més enllà de la fotografia el dia de la signatura. Parlen de la derogació de les mesures lesives dels drets laborals introduïdes a la darrera reforma del codi de relacions laborals i a la llei de funció pública, parlen de la creació d’un pla per a l’habitatge i de fer-ne un bé assequible a través d’una agència que ajudi a regular-ne el mercat i d’un registre de la propietat que en serà l’instrument, parlen també de l’increment de les pensions i de mesures per a la qualitat de vida de la gent gran, parlen de bàsics com el de l’avortament i el d’igualtat de tracte, parlen de la cultura i de la creació artística, de l’esport popular i dels nous sectors productius i de les formes empresarials més òptimes per al nostre teixit econòmic, i d’una nova fiscalitat que acompleixi els principis constitucionals…
El programa no és només un document que durant la campanya s’envia a les bústies dels votants, per això és l’hora de fixar les prioritats de cada força, de saber què volen per a la gent d’Andorra i de saber com ho pensen fer, i a partir d’aquí veure fins a quin punt estan disposades a cedir per millorar la qualitat de vida de tots els habitants d’aquest país. Per començar semblaria ser que perdrem l’oportunitat de gaudir d’una Sindicatura amb la presència de tots els partits. Hi ha coses que costa que canviïn.
