En el context de les societats familiars i de les pimes andorranes és habitual que, davant de tensions de tresoreria, siguin els propis socis qui realitzin aportacions dineràries per garantir la continuïtat de l’activitat. Sovint, aquestes aportacions es materialitzen de manera ràpida -una simple transferència bancària- i la seva qualificació jurídica i comptable queda diferida o, senzillament, no es concreta mai.
En aquest context, no és un detall menor determinar si es tracta d’un préstec, d’una ampliació de capital o d’una aportació directa als fons propis de la societat, atès que incideix en la posició del soci, en la imatge del balanç i en la gestió de futurs conflictes. A la pràctica, aquestes injeccions de liquiditat acostumen a canalitzar-se a través de tres instruments.
D’una banda, el préstec de soci, mitjançant el qual el soci es configura com a creditor de la societat i aquesta assumeix un deute amb obligació de retorn. De l’altra, l’ampliació de capital, en què l’aportació es remunera amb participacions socials i s’integra de manera estable en el capital.
Finalment, és freqüent l’ús d’aportacions de socis directes a fons propis.
El préstec de soci, pot ser adequat per cobrir necessitats puntuals de tresoreria, sempre que es formalitzi mínimament la determinació de l’import, del termini i del tipus d’interès aplicable, així com la possible subordinació respecte d’altres creditors i el corresponent registre comptable. La manca de regulació per escrit condueix, amb el temps, a situacions difícils de gestionar: discrepàncies sobre el caràcter exigible de l’import, sobre el moment del seu retorn o sobre la seva prioritat en escenaris de crisi o de liquidació.
L’ampliació de capital, per la seva banda, constitueix l’eina natural quan es vol reforçar el projecte de manera estructural, ja que l’aportació s’assumeix com a risc empresarial en forma de capital, millora la solvència, ordena la correlació entre aportacions i percentatges de participació i ofereix una imatge més sòlida davant entitats financeres i inversors. Com a contrapartida, és una via més formal i menys reversible, i pot comportar dilució dels socis que no participin en l’ampliació, tot alterant l’equilibri intern de poder i de drets econòmics si no s’ha planificat adequadament.
Entre ambdós extrems, les aportacions a fons propis registrades com a compte 118 apareixen sovint com una solució intermèdia, atès que permeten enfortir el patrimoni net sense acudir a notaria ni modificar el capital social.
Ara bé, si bé milloren el balanç, plantegen interrogants rellevants quan s’analitza la relació interna entre socis com quin tractament mereixen aquestes aportacions en cas de transmissió de participacions, sortida d’un soci, successió mortis causa o entrada d’un inversor? Com s’articula la posició d’aquell soci que, al llarg dels anys, ha efectuat de manera reiterada aportacions d’aquest tipus, respecte d’aquells que no ho han fet? Sense un acord previ clar -estatuts o pacte de socis-, el balanç deixa de ser una fotografia objectiva per convertir-se en matèria de discussió.
En definitiva, la qüestió central no és l’ús d’un compte o d’un altre, sinó la definició prèvia de la naturalesa jurídica de l’aportació: crèdit exigible, capital o fons propis amb un règim específic pactat des de l’inici.
