En el seu moment vaig parlar de l’ampli catàleg de problemes que s’acumulen i perjudiquen el bon desenvolupament de l’activitat econòmica: Escassetat energètica global, desequilibri entre oferta i demanda en un gran nombre de productes, cadenes de subministrament sota tensió, etc.
He de reconèixer que m’és impossible determinar amb confiança quan tornarem a aconseguir un punt d’equilibri. No puc capturar aquest càlcul sobre la durada del desequilibri global, perquè els models de regressió que utilitzem els economistes (basats en l’estadística inferencial) no funcionen quan utilitzes esdeveniments que cauen fora de les sèries temporals històriques. És a dir, fora de la nostra realitat coneguda. No obstant això, començo a tenir una percepció que tals desequilibris podrien començar a dissipar-se aviat, permetent-nos tornar a una situació de normalitat, i el més important, amb preus ajustant-se també a la baixa. I per als més ateus, els diré que les percepcions sovint revelen la veritat d’una manera més segura que les demostracions més visibles.
No cauria en el parany, ni em deixaria portar avui, per aquells que propaguen alegrement missatges endiablats sobre inflació espiralitzada (amb els greus riscos que això comporta). Alerta que no sigui que la realitat del mercat els enxampi a contrapeu. Al cap i a la fi, el món està ple d’«analistes» l’aportació teòrica dels quals s’ha demostrat perfectament mutable.
Mirin. La gran majoria dels mals que avui pateix l’economia, als quals faig referència unes línies més amunt, són símptomes del mateix problema subjacent: L’estrès que sorgeix del major augment de demanda vist des de la fi de la Segona Guerra Mundial, conjugat amb el més gran col·lapse de subministrament vist també des de llavors. Això, que avui defineix una pèssima realitat, són al mateix temps bones notícies en el sentit que, tallat el problema subjacent comú, hauríem de veure una normalització de tots aquests mals.
Un dels elements que alimenten aquesta percepció meva de normalització imminent té a veure amb el gràfic que els adjunto, i que representa l’evolució de l’estalvi disponible de les famílies als Estats Units. Puc inferir de la imatge que, almenys referent al gran salt observat en la demanda, veurem una imminent relaxació de les comandes; el que hagués de contribuir a retornar-nos a un punt més pròxim al reequilibri, just en un moment en el qual l’oferta continua reconstruint-se.
En aquest cas, donin per segur també una reculada en la pressió inflacionària i, amb això, potser, millorar el sentiment del mercat (de per si mateix bastant elevat, per cert).
