Diferents estudis destaquen que en els últims deu anys les diferències entre rics i pobres en lloc de disminuir, han augmentat. No parlo de nacions iberoamericanes o dels nous països emergents, on aquestes diferències són extraordinàries, sinó d’Espanya on passa el mateix. I això no s’ha produït només durant els governs del PP sinó també quan ha governat el socialisme. Avui, els pobres són més pobres, que fa només uns anys, i els rics són molt més rics. Només cal veure, la llista de Forbes, on només surten els que són escandalosament rics, i les xifres de Càritas on apareixen els que no tenen ni sostre ni per menjar. El 2009 i el 2010 el nombre de desocupats, que és gairebé sempre una primera condemna a la misèria, va créixer en dos milions i, des d’aleshores, no hem estat capaços de frenar la caiguda de l’ocupació. Hi ha entre cinc i sis milions de persones que no tenen feina i les persones que viuen sota el llindar de la pobresa ja són gairebé nou milions i mig, un 28% de la població total. I tres milions de persones viuen amb menys de 307 euros al mes. Un escàndol .
La desigualtat ni tan sols és igual a tot Espanya. A Madrid i a Catalunya és on més ha avançat, però no perquè hi hagi més pobres, que també, sinó perquè els més rics es concentren en totes dues ciutats. A Madrid i a Barcelona es pot viure de luxe o morir de misèria com en cap altre lloc. I si s’està creant una justícia desigual –els rics no tenen problemes per accedir-hi, mentre que els pobres de justícia gratuïta i la gran classe mitjana ha de pagar taxes per defensar els seus drets o renunciar a exercir-los– també ho és la contribució fiscal per sostenir el país o el comportament social davant el frau. El 20% dels contribuents més rics sumen el 44% dels ingressos declarats el 2012, mentre que el 80% restant, suma el 56%. Segons Hisenda, els més rics –les grans fortunes i les grans empreses– concentren el 71% del frau, fet que suposa una pèrdua d’ingressos per a l’Estat de 42.000 milions. Sens dubte és molt més fàcil perseguir de manera directa o indirecta al contribuent –professionals, assalariats, pimes, autònoms– que a les grans fortunes, als partits o als sindicats. Els pobres no defrauden perquè no en tenen, els professionals i els assalariats perquè no poden, però Hisenda vigila més als més indefensos. No és d’estranyar que creixi la desigualtat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
