La vida és plena de paradoxes, tant a nivell personal com col·lectiu i que depenen, certament només de les persones i de les societats que les generen i de les seves circumstàncies. La paradoxa com a contradicció o incongruència, és a dir i molt simplificadament, quan creiem, o prediquem, una cosa i en fem una altra. La majoria es creen per inèrcia, deixadesa o mandra. Sobretot, segurament, perquè el pensar va més ràpid que l’actuar i que aquell és més lleuger i avançat que no pas aquest.
El problema, però, esdevé quan ens adonem de la seva existència i no som capaços de reaccionar, quedant paralitzats, per a treure’ns-la de sobre. I sobretot quan deixem que les paradoxes esdevinguin cròniques.
Així, fa més de 100 anys que disposem de la Carretera General que ens uneix amb França i també amb Espanya; fa més de 50 anys que vivim del turisme i hem estat capaços d’atraure mes de 10 milions de visitants a l’any, només amb transport per carretera; fa més de 25 anys de l’aprovació de la Constitució i ingrés a l’ONU, el que ha representat el ple reconeixement internacional d’Andorra; fa més de 10 anys de l’aprovació de la legislació bàsica que aspira a la plena obertura econòmica d’Andorra al món; fa més de cinc anys que disposem de noves i amples duanes als dos costats; estem negociant amb la Unió Europea l’acord d’associació que ens ha de fer assolir un nou llindar en el nostre desenvolupament interior i relacional amb tot el continent europeu per primera vegada; ens estem gastant cada any milions d’euros per tenir cura de la imatge del país…. I no som capaços, tot i tenir-los, marcats al terra i en el nombre de les cabines de control, habilitar dos carrils d’entrada i dos de sortida per als vehicles automòbils de manera permanent o significativament permanent, és a dir de les 07.00 a les 22.00 hores, com a mínim, provocant costoses retencions (cues i pèrdues de temps), i oferint unes imatges tercermundistes en cada costat de la frontera amb carrils que es redueixen sense cap necessitat i amb els problemes que això comporta sempre amb els sorpresos, els ingenus, els incrèduls, els contrariats, els decebuts, els irritats, els distrets…. I els espavilats, però sobretot pel desaprofitament dels recursos ja existents, amb semàfors de diferent color en un costat i l’altre; barreres i desviacions provisionals i deficient senyalització, que han esdevingut permanents i surrealistes; forats-rasa a tot l’ample del pas en la calçada(únics i no vistos en cap altra frontera del món!, sí, però innecessaris i vergonyosos), per a fer reduir la velocitat a zero quilòmetres per hora, ideal per als que pateixen d’esquena, columna, porten sonda i altres amb òrgans interiors sensibles i delicats per problemes de salut o els nens dormint…. O alces mal dissenyades, autèntics obstacles a la calçada, prohibits per les normes de carreteres, amb les mateixes conseqüències anteriors, per fer reduir la velocitat… En lloc de radars, o altres mitjans més normals i menys primaris, si cal, i mostrant una desvergonyida ineficàcia, que no és real, però ho pot semblar.
Tot això fa que es vulgui passar com més aviat aquest coll (coi) d’ampolla i oblidar el que s’ha vist i s’ha patit… Desaprofitant una ocasió única de donar una bona impressió o deixar un bon record dels països afectats… O almenys d’Andorra, Per una simple, però essencial, qüestió d’imatge i de prestigi. Així, ningú discuteix la vocació turística del país i la defensa dels interessos econòmics que hi van lligats. I que, per a desenvolupar aquests, cal protegir el patrimoni cultural i particularment dels declarats monuments, tant dels particulars com de l’administració general.
Han passat més de 15 anys de la Llei del patrimoni cultural i encara no s’ha aprovat una quarta part dels entorns de protecció que, per llei, ja haurien d’estar tots aprovats. L’única explicació que hi trobo, o hi vull trobar, és que s’han volgut mantenir postures maximalistes, que no han conduït enlloc, i, en conclusió, el treball està per fer…. Res és perfecte, si bé tot ha d’aspirar a la perfecció, possible, de cada moment. I és pitjor la des-protecció que una inicial protecció; la cultura de la protecció ha de ser, com arreu, evolutiva o no serà.
En el mateix sentit de desprotecció s’està celebrant el Centenari de la coronació de Mare de Déu de Meritxell i, impassibles, no reunim la sensibilitat suficient per desplaçar a un altre millor emplaçament el dipòsit de sal industrial per al desgel de les carreteres, posat ben visible al costat de la carretera general i davant mateix del Santuari-Basílica Nacional.
Igualment, la recuperació de l’edifici històric de Ràdio Andorra a Encamp ens ha deixat perplexos, i desprotegits, després dels esforços i temps que s’hi ha dedicat, en construir davant l’edifici un nucli d’ascensor exterior posat a menys de 20 metres, davant l’emblemàtica façana, «destorbant-la» des de diversos punts de vista i que hauria d’estalviar-se, pel sentit elemental més comú, en dues de les quatre plantes que té, concretament les dues que pugen per sobre del nivell del terreny, i que no haurien de conduir res ni ningú que no pugui passar per l’ample pujador d’accés general que disposa l’edifici, començant per reservar-hi a la seva vora en l’esplanada sobre la qual es troba, unes places d’aparcament per facilitar l’accessibilitat als que ho necessitin i poder evitar l’aparcament, per a la resta de públic, de sota.
Així, els riscos naturals en general són d’una gran preocupació per a tots, però encara no s’ha aprovat el Pla sectorial de zones inundables, després de 40 anys des dels aiguats del 82, tot i tenir-lo tancat en un calaix des de fa 15 anys, imposant-se a les revisions dels Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquial un Inventari de traçat de torrents tret de la butxaca, i que no compleix la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme; i la inversió en canalització dels rius per a protegir les zones urbanes, pendent d’acabar-se, està sent mínima. Ens preocupa el creixent desinterès per la política de joves i adults, però des del Butlletí Oficial i altres mitjans, es permet escriure els noms de les institucions altres que el Govern en minúscules equiparant-les a paraules comunes sense tenir en compte que es tracta de noms propis de les institucions més representatives i electes dels andorrans.
Ens preocupa la preservació de la identitat nacional però no som seductors amb l’ús de la nostra llengua, la catalana, i no fem prou per protegir-la i prestigiar-la a casa nostra.
Petites paradoxes, si, però tot i ser petites són perilloses si les consentim i deixem que campin soles, ja que diuen poc d’una manera de ser i diuen molt d’unes pobres aspiracions.
