De què serviria tenir-ho tot, fer-ho tot, gaudir de tot, ser capaç de tot, si un hom no és feliç? I si, al cap i a la fi, un es perd a si mateix (Lc 9,25)?
Al terme d’Ogassa, s’ensorra la bonica església romànica de Vidabona, potser com tantes altres que existeixen escampades pel Pirineu. Aquesta fou parròquia fins ben entrat el segle xx, però s’acabà de despoblar quan el temple va rebre un llamp que la va desfer. Abans, però, els conservadors del museu episcopal de Vic havien recuperat la talla de la marededeu, que es guarda a la capital osonenca. Un servidor vaig poder ser testimoni el 2014 com s’enfonsava el mur de ponent i de la misteriosa desaparició de la barana del cor, de ferro massís del Ripollès. Com diuen als Pastorets, «no es va perdre per a tothom!»
Santa Maria de la Vidabona era una versió de l’alliberadora de captius, semblant a la Mare de Déu de la Mercè de Calldetenes. Existia la tradició que els presoners alliberats anessin a oferir les seves cadenes trencades a aquella advocació de Maria, allí, als soms sobre Ripoll, veïnat de Sant Julià de Saltor, sota sant Amand, a mig camí de Sant Joan de les Abadesses i en terme de la nòrdica Ogassa.
Nogensmenys, el nostre amic Aristòtil ja va reflexionar i escriure sobre la vida bona. Com ha de viure la bona gent, què significa gaudir d’una bona vida, comptant amb dues facetes intel·lectuals. Per un costat, va abordar el tema com a biòleg, basant-se en els seus profusos estudis sobre els animals, tota la física que va desenvolupar. Per l’altre costat, i com a bon alumne de Plató, va dedicar-se a pensar sobre la natura de la bondat des d’un punt de vista molt més abstracte i metafísic, més enllà de les coses físiques, materials i comprovables empíricament. Encara, però, el Petit Príncep, tan platònic ell, sostindrà que «el més important de la vida esdevé invisible als ulls», com ara l’amor, l’amistat, la bondat, la bellesa, el perdó, la comprensió, la misericòrdia o la pau. No les podem veure passejant pel carrer o pel parc, però, en canvi, en podem admirar clarament els seus efectes.
Què volem realment de la vida, què li demanem? Què és el més important? Es demana Aristòtil en la seva Ètica a Nicòmac. Què perseguim per si mateix o què desitgem per algun altre motiu? Els diners, potser? Però aquest no ha de ser considerat sinó un mitjà per assolir el que anhelem, per comprar-ho o permetre’ns-ho: una camisa, uns pantalons, un cotxe o un viatge a la Polinèsia. Els diners no són sinó un bé instrumental, no un fi en si.
En canvi, existeixen els béns intrínsecs, la qual cosa desitgem per si mateix, perquè és valuós, perquè val per a tothom: l’or, els diamants, el temps, si és que aquest últim es pogués comprar. Si més no es pot estalviar: «fes un bon ús del teu temps i el temps serà bo; tu ets el temps, el senyor del teu temps», que afirmava un teòric de la dimensió temporal com fou Agustí d’Hipona (+400). Gàndalf ho traduïa així al Senyor dels Anells: «molts es demanen si els seus temps són bons o dolents, però no ens pertoca a nosaltres decidir-ho als qui vivim aquesta època. El que hem de decidir, en tot cas, és què fer amb el temps que se’ns ha atorgat»; un temps únic, irrepetible, que s’escola de pressa, que no obstant ens confia l’oportunitat de deixar la nostra marca indeleble en el món que ens toca de viure.
Ara bé, existeix un bé suprem, quelcom que es pugui aïllar per únic, que tan sols es persegueix per si mateix i no com a mitjà ni com a instrument de res més. Quin és el fi darrer que dona caràcter a tot el que fem, pensem, desitgem i decidim? Aquesta és la pregunta pel sentit que continua projectant Aristòtil des de l’antiguitat als nostres dies. Aquí, un altre pensador modern, el britànic Whitehead (+1947) teòric del déu evolutiu, va formular aquella altra màxima: que la història de la filosofia no deixava de ser una sèrie de comentaris al marge a Plató i Aristòtil. Aquí i ara és el que, una vegada més, estem fent, de la mateixa manera que la física moderna continua sostenint-se en les descobertes heurístiques d’un altre savi de la Magna Grècia com fou Arquimedes (+212 aC), a la Siracusa de la meravellosa Sicília. Encara ressonen avui les seves paraules i les seves fórmules matemàtiques, tant que la darrera entrega d’Indiana Jones, el 2023, el va anar a visitar amb la màquina del temps; perquè ens continua manegant el temps, que se’ns escola sense remei (Ac 20,35).
La felicitat és el bé suprem per a Aristòtil, i per a qualsevol mortal, no? Tots volem viure una vida feliç, tant que si no, molts prefereixen no viure. La felicitat com a ideal, com a meta, com a horitzó inassolible i alhora experimentable, perquè quan t’hi acostes, s’allunya i, això no obstant, tots ens podem fer l’experiència: els humans, éssers per a la plenitud.
