Si a la columna del mes passat comentava com la nostra societat es troba empesa al perdó i defensava que cal perdonar, però no oblidar, pel nostre millor equilibri mental i emocional, aquest mes reprenc el tema arran de la carta publicada per Plácido Domingo fa pocs dies, una carta de disculpes adreçada a totes les dones que s’haguessin pogut sentir assetjades per ell en algun moment.
Ja feia mesos que desenes de dones havien denunciat que havien estat assetjades sexualment pel tenor. Uns fets que el cantant havia negat amb rotunditat però que no van passar desapercebuts i l’American Guild of Musical Artists, dels Estats Units, va encarregar una investigació aprofundida de la qual en va sortir un informe —basat en molts testimoniatges—, segons el qual aquest senyor havia tingut un patró conductual inadequat, a més d’abusar del seu poder per tal d’obtenir favors sexuals al llarg de més de vint anys.
L’evolució —podríem dir que crítica en la valoració dels fets— en el judici moral impulsat per l’AGMA, l’impacte en el seu desenvolupament professional i, sobretot i en paral·lel, la sentència de culpabilitat dictada contra el productor de cine Harvey Weinstein —àmpliament difosa i suportada pel moviment #MeToo—, ha estat un cúmul que ha portat al cantant i al seu entorn a preparar una estratègia de blanqueig d’imatge, molt habitual als Estats Units en casos similars, tot cal dir-ho —recordem que ja ho havien fet Morgan Freeman, Steven Seagal, Richard Dreyfuss i d’altres.
L’estratègia és senzilla: bàsicament, es tracta de demanar perdó públicament. Domingo ho ha fet mitjançant un comunicat en el qual demana perdó a les seves víctimes pel dolor causat, acceptant tota la responsabilitat dels actes i expressant el desig que la seva demanda serveixi d’exemple, per a altres persones perquè situacions com les que hagi pogut provocar no es repeteixin mai més.
Ara, tornem a allò que dèiem al principi: un cop demanat el perdó, què han de fer les víctimes i la societat en general? Donar-li i oblidar sense més allò que ell mateix havia definit, en algun moment, com a comportaments d’altres temps, intentant justificar que la galanteria o els jocs de la seducció de la seva època eren diferents dels actuals i que les dones s’hi avenien llavors en una situació de normalitat? La justificació, d’entrada, era i és inacceptable, si bé és cert que era una pràctica habitual —i encara és, en alguns llocs— que un home en situació de poder (sigui per autoritat familiar, per edat, per jerarquia, per força física…) pogués transgredir els límits de relacions entre persones adultes consentents i passar a pràctiques d’abús o d’assetjament. Era, i segueix sent, absolutament intolerable.
Alguns centres prestigiosos han reaccionat cancel·lant actuacions del tenor i, en els darrers mesos, el fre s’ha fet notar en la seva carrera musical, però de fet el càstig només li preocupa a ell i als seus. Per la meva part, penso en totes aquestes dones emmordassades durant tants anys, víctimes del cantant o d’altres homes empoderats. Algunes han pogut seguir el seu camí des del perdó —o no—, però no poden oblidar, i nosaltres tampoc podem oblidar-les.
