d’entrada, haig de dir que la figura de Teddy Baptista em resulta, com –imagino– els succeeix a la major part dels espanyols, poc simpàtica. I la Societat General d’Autors m’ha semblat sempre un búnquer inexpugnable, sense la menor transparència, on la directiva, amb rècords de permanència en el càrrec, feia i desfeia al seu antull, portant-se de manera despòtica amb la societat. El propi funcionament de la SGAE resulta sorprenentment desfasat en aquests temps d’Internet i llibertat de circulació de la cultura, i això és alguna cosa que des del propi Ministeri de la cosa no han sabut entendre els seus responsables en general i la senyora Ángeles González Sinde en particular.
Però tot això és una cosa. L’obligació de mantenir la presumpció d’innocència n’és una altra, i no sempre s’ha fet en aquest cas: les acusacions són greus, però penso que els mitjans no podem actuar com a jutges paral·lels. Imposar la pena de telenotícies al presumpte és un pas més en aquesta escalada antigarantista. Moltes vegades, malgrat ser periodista i valorar, és clar, el pes de la notícia audiovisual, m’he pronunciat en contra de la facilitat amb la qual els imputats són captats per les càmeres: la imatge d’un personatge famós sortint destrossat després de l’interrogatori judicial em sembla poc d’acord amb la dignitat a la qual tota persona, incloent als delinqüents, té dret. Es digui el personatge Teddy Baptista, Strauss-Kahn, Isabel Pantoja o com es vulgui.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
