Saben qui va formular la cèlebre frase?: «Si jo et dec una lliura, tinc un problema; però si et dec un milió, el problema és teu». Aquesta frase ve a dir alguna cosa així com que els deutes poden impagar-se. És més, adverteixo a la cita la insinuació que no hi ha cap mal en l’acció de no pagar el deute i que sigui el prestador qui hagi de suportar el pes del problema. Una ideologia nociva en la mesura que causa greu perjudici a l’estalviador (qui presta els diners). El pare d’aquesta cèlebre cita va ser John Maynard Keynes.
Una de les coses que he après durant aquests 20 anys d’ocupació és que, efectivament, els deutes poden no retornar mai, sense que això impliqui una fallida. Aquest és el més bàsic dels principis en finances públiques. El deute dels governs no ha de ser retornat mai, sempre que puguin ser refinançats (roll over) de manera ordenada en el temps. Però perquè aquest prodigi extàtic pugui materialitzar-se (i no es torni en una qualitat plena de pols), són essencials dues coses: (1) Els interessos han de ser satisfets en temps i forma; i (2) la «santedat» dels contractes de deute han de tenir prioritat sobre les promeses electorals (i la despesa pública vinculada) Els sembla això injust? Alguns en diuen austericidi, retalls, etc… A mi, no.
Això em fa pensar en el Nadal. Aquella època en la qual els nens li diuen a Santa Claus el que volen i els adults ho paguen. Doncs els dèficits o despesa pública excessiva són aquelles èpoques en que els adults li diuen al govern el que volen i els nens ho paguen.
Però tornem a l’assumpte. Deixaran de pagar els seus deutes als països del sud d’Europa? Sempre que aquestes dues condicions es compleixin (pagament d’interessos a temps i prioritat del deute sobre despesa), els governs podran perpetuar el seu deute. D’aquí, de vegades, que no pugui evitar un càustic i mordaç somriure en escoltar el batibull de banalitats cridant a l’uníson allò de «el deute no es pot pagar. És el final». Les seves raquítiques mires òptiques els fan pensar en inevitables fallides keynesianes.
Mirem-ho d’una manera més científica. Imaginin un país que controla la divisa de reserva i que té un nivell d’endeutament del 1.000% del PIB. En la mesura que aquesta divisa és divisa de reserva, tots els bancs centrals dels països amb superàvit per compte corrent en la seva balança de pagaments (i per tant, amb un volum important de reserves internacionals en el balanç), exigiran tenir deute denominat en aquesta divisa de reserva; el que es traduirà en un cost inferior d’aquest deute. En el límit, per la pressió d’aquesta demanda, i en un capitalisme deflacionista (que és on som, i no ens mourem) on les crisis són sempre per excés de capacitat i de producte, el cost del deute d’aquest país tendirà a zero (com així ha passat durant els últims 30 anys, i seguirà passant). I ara, diguin-me: Pot ser aquest endeutament del 1.000% del PIB sostenible? Amb un cost del deute tendent a zero, per descomptat que sí. No és el nivell de deute l’important, sinó el seu cost!
Ja, però, i un país que no és a divisa de reserva? Efectivament mai aconseguirà portar el cost del deute al mateix nivell que el país que controla la divisa de reserva («l’exuberant avantatge de ser divisa de reserva», en paraules del propi Giscard d’Estaing), però en el mateix marc de capitalisme deflacionista, el cost nominal del deute també tendirà a la baixa. Per exemple, en tant que el servei (cost) d’aquest deute és raonable (diguem un 2.0% – 2.5% del PIB, com en el cas de molts països del sud d’Europa), serà necessari tan sols arribar a un creixement real de l’1 %, amb una inflació de l’1% -1.5% perquè la ràtio de deute s’estabilitzi. És això impossible? En absolut. En aquestes circumstàncies (i en absència d’ideologies que anteposin la pròpia ideologia davant la necessitat), el refinançament podrà desenvolupar-se amb normalitat. Hauria de ser llavors quan els governs, lluny d’abraçar fallides keynesianes (que és el que pretenia l’amic Varoufakis i els seus acòlits) podran estabilitzar i perpetuar els seus deutes.
A alguns de vosaltres tot això els pot resultar una mica naïf o fins i tot pueril, i poden seguir pensant que no hi ha manera creïble de pagar els deutes. Per la meva banda, penso que és realista proposar un escenari de deutes alts però estables en el temps. Per què? Han de saber que una fallida keynesiana, en la majoria de casos, resulta de la voluntat de no pagar, i no tant de la incapacitat de pagar (com molts afirmen). Al meu favor juga el fet que les voluntats són mal·leables (vegin el cas de Grècia en la negociació amb la UE). Per tant, les condicions es donen perquè els deutes puguin perpetuar-se i evitar així fallides keynesianes. Fins i tot a Europa.
