Sé on som, però no sé a on anem. Som en un moment delicat de la nostra història col.lectiva. Estem vivint uns temps d’una forta convulsió política i social provocada per una crisi cíclica del sistema capitalista.
Segons el diccionari, la crisi es produeix “pel trencament de l’equilibri en l’activitat econòmica, per raons inherents al propi funcionament, en el sentit d’una ruptura entre la producció i el consum, que comporta el debilitament de la demanda, les fallides de les empreses i la desocupació”.
Estem doncs en una situació similar a la produïda després del crac de 1929 a la borsa de Nova York. Ara també, com llavors la crisi abans de ser mundial ha començat sent americana. L’economia espanyola va entrar en recessió a la darreria del 2008, i el Govern Zapatero s’ha fet l’orni fins que Europa l’hi ha picat la cresta. En conseqüència, el Govern central ha fet una tisorada per superar la crisi; considero que aquesta solució és ploure sobre mullat, ja que només amb retallades de despesa no es pot sortir de la crisi.
És cert que en moments de vaques flaques tothom ha de fer sacrificis. Reitero el que diu tothom, ja que fa l’efecte que les mesures preses són una retallada dels drets socials dels més febles: es congelen les pensions, es retallen els drets de les persones dependents, es retallen els sous dels funcionaris i dels treballadors, puja l’IVA. Fa tot l’efecte que qui paga els plats trencats són els que no tenen cap culpa que s’hagi arribat on s’ha arribat.
Sembla que es vulgui castigar les persones amb recursos limitats, en lloc de controlar als especuladors i als veritables rics. Els treballadors que ja estant castigats per l’atur, incrementen la seva incertesa amb unes mesures que no creen ocupació i que perjudiquen també a les classes mitjanes. És vergonyós que no s’hagi impulsat des del Govern una reforma fiscal que faci que qui més té, més pagui. És vergonyós que les grans fortunes solament tributin un miserable 1%.
És vergonyós que no es busquin les pessigolles a la banca. La veritat, em preocupa la situació, no solament per la injustícia que representa que rebi el més feble, sinó perquè els dos sectors socials esmentats, els treballadors assalariats i les classes mitjanes són elements clau de cohesió d’una societat moderna, així com un dels motors del desenvolupament d’un país.
redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
