L’inaudit processament contra el jutge Baltasar Garzón ha tingut una virtut sobrevinguda: per primera vegada els jutges del Tribunal Suprem han tingut l’ocasió d’escoltar en seu judicial el relat detallat de l’horror franquista en boca de les seves víctimes. No serà per jutjar els crims comesos sinó per determinar si el jutge que va intentar investigar va prevaricar en fer-ho. Va ser estremidor el testimoni de Maria Martín, una dona de 81 anys que tenia tan sols sis quan es van emportar a la seva mare per assassinar-la el 21 de setembre de 1936. Encara que diu saber el lloc on hi ha el cos, va declarar que totes les gestions realitzades per recuperar-lo han fracassat. La seva presència va ser commovedora, com ho va ser també una absència, la de Jesús Pueyo, un altre ancià que somiava amb el dia en què podria relatar l’horror de l’assassinat del seu pare, de tres oncles i de dues cosines a Uncastillo (Saragossa), un lloc on no hi va haver front de guerra. Assajava cada dia el seu relat davant la seva dona per, arribat el moment, no ensorrar-se davant del Tribunal. Però no va arribar: l’home va morir fa un mes.
Ni Maria ni Jesús són persones de memòria nouvinguda. Per raons òbvies van haver de guardar un ominós silenci durant les quatre dècades que va durar la dictadura que va assassinar als seus familiars. Però arribada la democràcia van començar a mobilitzar-se per recuperar els cossos, la història i la dignitat dels seus desapareguts. Des de 1977, Jesús Pueyo va escriure al Rei, al president del Govern, a Nacions Unides, al Tribunal Europeu de Drets Humans i a la Conferència Episcopal, rebent en tots els casos el silenci per resposta. Fins que van arribar, acompanyats per una vintena d’associacions de víctimes, a l’Audiència Nacional, on el jutge Garzón va decidir que era el seu deure saber si era competent per investigar els crims, si havien prescrit o no i si quedava algun autor viu a qui imputar. Per això s’asseu avui a la banqueta. La Transició espanyola, modèlica en tantes coses, va ser incapaç de jutjar els excessos del franquisme en el moment oportú. Aquest error, gravat a foc en la nostra història, segurament ja no tingui remei. Però convindria no engrandir-lo condemnant al jutge que un dia va intentar trobar en les escletxes de la llei una via per fer justícia.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
