Ja fa uns quants dies que està circulant per les xarxes un vídeo de Frontex (l’Agència Europea per a la Gestió i la Cooperació Operativa de les Fronteres Exteriors dels Estats membres de la Unió Europea), gravat al Mediterrani, en el qual es veu com migrants passen d’un vaixell (aparentment de pesca) cap a una pastera i com el vaixell marxa, mentre que la pastera es queda al bell mig del mar. Aquest vídeo va acompanyat d’un missatge que diu, gairebé textualment: «Porten els immigrants amagats en el vaixell, després els deixen en la pastera, arriba l’ONG, s’escenifica el rescat i es consuma el trànsit i l’entrada. Les imatges són de Frontex. Perquè no es dóna a conèixer? I sobretot, perquè no s’atalla?» La segona part del missatge és encara més virulent: «Que no veieu que s’està utilitzant el bonisme de les persones per afavorir la immigració en el nostre propi detriment?»
Com que tinc la mala/bona costum de contrastar les notícies que m’arriben, vaig estar buscant les imatges en qüestió i la notícia real era que un vaixell de la màfia –que es lucra amb el tràfic d’immigrants– era qui abandonava 81 persones en una pastera a la deriva. El mateix organisme, el Frontex, després d’haver pogut abordar el vaixell mafiós explicava que aquest era el modus operandi habitual dels traficants, que abandonaven els immigrants (nens i adults) en alta mar sense ni tan sols una armilla salvavides.
Podríem pensar que això tampoc importa molt quan ens trobem saturats de fake news però la veritat és que allò que em va molestar va ser la manipulació que es feia en el missatge, en dir «arriba l’ONG, s’escenifica el rescat i es consuma el trànsit i l’entrada.» Per no parlar de la segona part del missatge. Un cop més, els impulsors de la campanya tenien molt clar que cal crear confusió i despertar el neguit de la ciutadania en contra, no solament de la immigració, sinó també de les ONG que participen en operacions de salvament, presentant-les com còmplices i, pitjor encara, avergonyint les bones persones que es deixen entendrir per la tragèdia de la immigració il·legal.
El cert és que en pocs anys la situació ha passat des de la indiferència a la tolerància, arribant ara, per a molts, a la intolerància. El 2015, l’Angela Merkel era aplaudida per haver deixat les fronteres d’Alemanya obertes a desenes de milers de refugiats arribats del Pròxim-Orient via els Balcans; recentment hem pogut veure imatges d’extremistes alemanys donant caça als immigrants pels carrers i saludant amb el braç alçat de la salutació hitleriana. Les diferents campanyes electorals que s’han produït a Europa ens han mostrat la victòria de partits i moviments d’extrema dreta amb un enemic comú a abatre: la immigració. Si al principi es parlava de la «crisi dels refugiats» amb compassió, ara s’ha reconvertit en una plaga pels països d’acollida. També en friccions més que evidents entre els països «de pas» i els països «de destí», on el gir conservador se sustenta i creix sobre la base del pànic induït de la invasió, i a l’acusació als immigrats de ser responsables de la inseguretat. La histèria ha crescut de tal forma que els moviments populistes s’han arribat a imposar a les eleccions europees; fins i tot, alguns politòlegs culpen d’aquesta problemàtica el Brexit.
Però a banda de considerar la visió política, el que sí que podem reclamar és la visió humana. Les fronteres d’Europa i el mar Mediterrani, lluny de ser els «coladors» que descriuen certs polítics, han esdevingut autèntics cementiris. L’any 2018, la taxa de mortalitat dels migrants que travessen el Mediterrani ha arribat a nivells insostenibles. El règim fronterer dels darrers vint anys, que ha posat en marxa la Unió Europea i els seus estats, porta cada cop a més perillositat en la fugida dels migrants dels seus països, sense comptar l’increment de màfies dedicades al tràfic de persones, essencialment infants i dones. El cas més recent del Sea-Watch: després de navegar dues setmanes a la recerca d’un destí on poder deixar els nàufrags socorreguts, la voluntat i valentia de la capitana del vaixell, Carola Rackete, els ha portat a Lampedusa; aquesta actuació, portada a terme contravenint les ordres del govern italià –i la posterior detenció d’aquesta dona alemanya–, ens haurien de fer obrir els ulls. De la mateixa manera, l’organització Pro activa Open Arms ha decidit emprendre un nou viatge per seguir rescatant migrants libis, en contra de la prohibició del Govern espanyol.
Des del punt de vista polític, resulta obvi que el tema de la immigració ha esdevingut un dels majors reptes per a Europa, ara caldrà veure quins són els posicionaments adoptats i les seves conseqüències. Però més enllà de la política hi ha les persones, i el raonament ens diu que un conjunt de més de 500 milions de ciutadans, vivint a una zona de prosperitat sense equivalent al món, no pot sentir-se amenaçat per l’arribada d’uns milers de refugiats en situació precària.
Aquests milers de morts i de desapareguts són molt sovint oblidats o menystinguts, i em pregunto: aquest oblit i la indiferència són acceptables? Podem tancar els ulls sobre la demanda d’uns migrants amb una realitat que no sentim propera? O ha de prevaldre la humanitat –que si cal confondre-la amb «bonisme», ja em va bé– amb consciència, tolerància i responsabilitat?
