Trau-trau la diòcesi de Vic ja es troba a la meitat de les sessions de l’assemblea general. Aquesta es reuneix quinzenalment al seminari diocesà des de l’1 d’octubre, tenint previst acabar abans de Nadal, si no es considera altrament. En total hauran estat sis encontres els dissabtes de l’últim trimestre del 2022. Sis jornades on han estat convocades 90 persones destacades de la vida ordinària i quotidiana de l’Església. Des de Ripoll al Figaró, des d’Igualada fins Sant Hilari Sacalm. «Una veritable arca de Noè», comentava la Irene Autet (1970) economista de Manlleu i membre del Moviment de professionals, «una parella de cada espècie». S’entén gent de dretes i d’esquerres, progressistes i conservadors, retrògrades i revolucionaris, reaccionaris i visionaris, pràctics i místics, tots espirituals, de bona voluntat i, sobretot, cultivant sempre el bon ambient, la comunicació, el desig que l’Església s’obri pas en el món concret. Tal com diu el lema que encapçala el document de treball: «Creients i creïbles, membres d’una Església que té com a objectiu eixamplar encara més el Regne de Déu (LG 9)», citant aquí el Concili Vaticà II.
Sigui com sigui, haurà estat una molt bona experiència d’Església, de diàleg, d’escolta mútua entre els membres participants sense excepció, des del bisbe Romà, passant pel més gran en edat, l’ínclit filòleg Mn Josep Ruaix (1940), fins a la més jove de tots, la Mireia Vidal (1998) d’Igualada. D’entre els noranta sinodals, es compta un bon grup de 23 preveres diocesans més el bisbe; vuit preveres estrangers, dels quals set africans, prestant tots els serveis a les nostres parròquies; quatre religiosos i religioses, menys una, tots forasters; i 54 seglars, més de la meitat. Cal notar la presència d’un capellà ortodox i de dos ucraïnesos catòlics de ritu oriental. Pel que fa al sexe, poques dones, una quarta part: 23; afegint que no són pas les que intervenen més en l’assemblea sinodal, tot i que representen la gran majoria en la vida de l’Església i en les parròquies en particular.
Cada jornada de l’assemblea gaudeix d’un horari similar, amb la convocatòria a les 09.00 hores del matí per al petit esmorzar comunitari a peu dret. A les 09.30 hores, una solemne pregària dels laudes, durant una mitja hora, amb predicació del bisbe inclosa. Seguidament, ve una de les quatre sessions de treball, dues al matí i dues a la tarda. Cada sessió pren una durada d’una hora i un quart, seguida d’una pausa de dos quarts d’hora, que serveix per a prendre un refrigeri, alhora que per intercanviar parers en les trobades casuals pels amples passadissos. A les 13.00 hores se celebra la missa a la capella, recentment renovada i pintada per l’artista eslovè, el pare jesuïta Marko Rupnik (1954), que promet un acabat amb uns quants dels seus famosos mosaics. Per cert, que al senyor bisbe li encanta explicar el sentit de les pintures de la cúpula de la capella i no perd ocasió per a convocar la gent i convidar-la a mirar enlaire. El seminari, i en concret la seva capella, una veritable església de dimensions parroquials, fou dissenyada pel qui fou un dels arquitectes directors de la Sagrada Família, Lluís Bonet Garí (+1993), pare d’en Jordi Bonet Armengol (+2022), traspassat recentment, qui fou l’encarregat de lliurar la clau d’honor al papa Benet en la seva visita per a dedicar la basílica barcelonina el 2010, en uns esdeveniments que tots tenim encara en la retina.
En acabada l’eucaristia, presidida pel bisbe, acte central de la jornada sinodal, es va cap a dinar al menjador general. Pràcticament, dues hores més de trobada, de diàleg i conversa, sigui entorn de les temàtiques tractades, sigui en l’aprofundiment del coneixement mutu de les persones, un punt imprescindible per a poder avançar en el treball sinodal.
Pel que fa a les sessions de treball, s’inicia encara amb un altre acte piadós, consistent en resar la pregària pel sínode, un text molt feixuc, carregat de formalismes, amb repeticions, sense gens de gràcia ni ritme, que a molts ens costa d’entonar. De fet, queda patent que no està ben redactat perquè quan es resa resulta impossible seguir a una sola veu i es converteix l’aula en un veritable orgue de gats. Semblant sol passar amb l’himne, aquest cantat, que s’entona al final de la missa: els accents mal posats, mal repartiment sil·làbic que afecta profundament el ritme. Tant per als que tenen una mica de sensibilitat musical com literària resulta una tortura innombrable. En realitat, han sortit unes quantes queixes pel que fa a les qüestions de redacció, de música i d’estil que deixen molt a desitjar. Jo mateix vaig reclamar en l’assemblea que, si us plau, féssim honor als nostres predecessors: «Som hereus de l’abat i bisbe Oliba, com de Verdaguer, Morgades, Torras i Bages, Masnou i Guix; no podem escriure de qualsevol manera». La petjada cultural vigatana no es pot llençar per la finestra amb l’excusa d’una mediocre suficiència. Com a mostra l’expressió recurrent «camí sinodal», un pleonasme, que denota la pobresa de llenguatge i d’idees. El debat resta servit.
