Per les xarxes socials circula de tot i en aquest tot, també hi ha un buit pel qual es cola i retrata el més mesquí de la nostra societat. Resulta que hi ha gent que critica la repatriació des de Sierra Leone i Libèria dels metges missioners Manuel García Viejo i Miguel Pajares infectats pel virus de l’èbola. Addueixen que haver-los portat «a morir» a Madrid va ser una temeritat; que havien d’haver-se quedat a l’Àfrica i així s’hauria evitat el contagi de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero. Els que així s’expressen i s’esplaien a través de la Xarxa delaten una insòlita duresa en els seus judicis cap a les persones (fet i fet, tristament mortes), cap el que representaven (la tasca abnegada dels missioners catòlics) i cap el Govern d’Espanya, que en última instància és qui va posar els mitjans per a la repatriació. Que a hores d’ara de la Història, determinades persones o fins i tot col·lectius, proclamin la seva malvolença cap a tot el que fa olor de sotana, no deixa de ser anacrònic. Més que res pel que té de vuitcentista. Opino que després de les crítiques a les autoritats –les sanitàries i les polítiques– que van decidir el trasllat dels malalts a Madrid, batega la pulsió d’un laïcisme mal entès. El laïcisme és sa, però en el benentès que és la lluita de l’individu per mantenir la seva autonomia tant davant l’Estat com davant els poders eclesiàstics. Cap extrem del problema plantejat pel contagi de l’èbola que pateix la infermera Teresa Romero després d’haver atès els missioners repatriats encaixa en els registres del que és i significa el laïcisme. És fàcil advertir que la crítica neix pel fet que eren religiosos, gent d’església. Els que per aquí respiren i es delaten haurien d’admetre que tant García Viejo com Miguel Pajares, eren alguna cosa més que dos curilles perduts a l’Àfrica. Com a metges (García Viejo dirigia un hospital), havien optat per defensar la causa dels desheretats de la Terra. Des que es va desencadenar la malaltia a Libèria i a Sierra Leone, els nostres missioners i les monges infermeres que els acompanyen no havien parat d’atendre pacients. Posant en perill de mort les seves vides, de manera conscient. Si és el cas, per amor al proïsme. Al marge de la connotació religiosa –determinant en el cas dels missioners– és la mateixa o semblant fraternitat que impulsa els professionals de Metges sense Fronteres o altres organitzacions solidàries de cooperants a treballar en els països més pobres d’Àfrica guarint malalts sense esperar res a canvi. Quan han estat ells (malalts, al seu torn), que han necessitat ajuda és lògic que l’hagin trobat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
