«La memòria és un gran cementiri», escrivia Manuel Ibàñez Escofet (+1990), en el sentit que, amb el temps, molts records s’esborren, d’altres es difuminen i uns tercers són modificats. El temps tot ho cura, posa a cadascú al seu lloc i li dona el que es mereix. Queda clar que si no es recorda la història, hom està condemnat a repetir-la, perquè qui no reconeix els seus orígens, acaba perdent la identitat.
Com a país, hem complert ja cinquanta anys des de l’inici de la transició democràtica, després de la ineluctable mort del dictador el 1975 i d’un llarg camí de guerra ‘incivil’ i règim dictatorial, de repressió de la llibertat d’expressió, de les cultures no castellanes i del control social que va significar aquest monstre del franquisme. Si a Europa s’havien derrotat els feixismes a Itàlia i Alemanya, en canvi, aquesta mentalitat en forma de potència política havia sobreviscut a Espanya, com formant part de la mateixa ànima de la idiosincràsia hispana, sense menysprear les capacitats de rebrot ultradretà al llarg i ample de la nostra vella Europa.
De la mateixa manera, recordem els fets del 23F del 1981, diria com un somni, com una quasi realitat, però amb unes implicacions directíssimes en el desenvolupament de la democràcia espanyola i llurs repercussions sobre Catalunya, sempre a la diana dels poders fàctics. Ara s’han desclassificat una sèrie d’arxius de l’afer, diuen que els últims, perquè els penúltims ja s’han encarregat de fer-los desaparèixer. Els historiadors conclouen que aquell fou un darrer espeternec dels militars franquistes per provocar un tomb al desenvolupament de la democràcia i donar un cop de volant cap a la dreta, a la represa del control pels poders del deep-state i dels factòtums del Madrid DF; tot plegat provocat per les angoixes de perdre llurs privilegis per part del centenar de famílies que sempre han manat a Espanya. Un darrer episodi d’aquest moviment parafeixista el vàrem experimentar al nostre país per l’1-O del 2017.
D’altres proposen que el cop d’estat del 23F no fou tan fallit, perquè sí que va aconseguir el que pretenia, almenys en part. Si no va posar el colpista general Armada (+2013) i preceptor del rei Joan Carles com a president d’un pretès govern de concentració, amb bascos, socialistes i dretans, en canvi, sí que va insuflar en la societat política una necessitat de controlar millor el desenvolupament democràtic. En aquella memòria que voldríem esborrada s’encén el record de la LOAPA del 1983, que va seguir el cop d’estat. Unes inicials -al nom en castellà- significant Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic; curiosament, una pretesa harmonització que va culminar amb el ‘cafè para todos’ i plora la criatura.
Per un costat, les forces de la dreta actual voldrien ressuscitar aquesta llei, encara endurint-la més; absorbint les competències de les autonomies, acusades de malgastar recursos i, a poder ser, anul·lant-ne algunes, si més no deixant-les reduïdes al no-res. Per què? Doncs per més control, per més violència social, per menys desenvolupament, per provocar més diferències entre rics i pobres, tal com sempre han desitjat tant el poder com el capital. Per contra, no se cerca el benestar, ni el desenvolupament, ni el progrés de les persones, sinó el seu sotmetiment, com si es tractés d’una nova aplicació del trumpisme (Mt 25,14-30).
Per cert, que si la inspiració es troba en el president dels EUA, doncs ja cal anar prenent nota: tirotejos pels carrers en quant l’ICE deté els estrangers sense papers; desestabilització de Veneçuela, Cuba i Mèxic; amenaces de bombardeig a l’Iran, tots ells països amb la població prou castigada per si mateixa. En canvi, ens ha de produir una gran satisfacció que Europa li hagi parat els peus tan sols ensenyant-li l’espardenya; bé, el bazuca de Macron, i hagi deixat d’encapritxar-se amb l’illa més gran del món, Groenlàndia i la seva posició estratègica carregada de minerals i terres rares. Encara podem guardar esperances en la força democràtica d’Europa, racó excepcional del món, perquè hi viuen quasi cinc-cents milions de persones en pau, seguretat i llibertat; oi més, perquè molta més gent vol venir-hi a viure provinent d’arreu de la terra. No serà aquest un criteri de qualitat del progrés i la convivència en la qual vivim?
Recordo aquell hivern del 1983, quan es debatia la tristament famosa LOAPA i jo tan sols comptava dotze anys. En un vespre fosc, acabat de sopar i de veure les notícies a la tele en blanc i negre del menjador, la mare ens va agafar per banda als més petits de casa i ens va mirar seriosa, ajupint-se cap a nosaltres i aixecant el dit índex. Ressonen en la meva ment les seves paraules i rodolen les meves llàgrimes: «passi el que passi, vosaltres no deixeu mai de parlar en català!» I així ho he fet fins avui.
Al cel sia, la meva mare, perquè s’ho mereix!.
