Aquest apunt financer està centrat en Europa veure com Europa i els seus mercats es manejaran amb aquesta versió 2.0 de Donald Trump, el nou marc tarifari i la nova visió industrialista des dels Estats Units. Començaré amb un petit viatge en el temps. Anem a 2016, Europa se sentia fort amb una líder com Angela Merkel al capdavant, amb 11 anys en la cancelleria, i que actuava doncs com una espècie de far d’estabilitat i potser per això sentint-se fortes en aquesta circumstància els nostres líders polítics es van concedir la llibertat de qüestionar, quan no criticar i fins i tot desqualificar, al recentment electe president Trump el 2016.
Recordo una plana del periòdic El País del 9 de novembre de 2016 on es deia que “Brussel·les admet obertament que serà molt difícil treballar amb Trump”, amb Tusk i Juncker al capdavant. També polítics com Martin Shultz, president del Parlament Europeu, dient que “Trump és un problema per a tothom”. Una mica més enllà, Sigmar Gabriel, vicecanceller d’Alemanya, va arribar a dir que Trump és el representant d’un autoritarisme masculí. Més al sud, Pedro Sánchez no va ser una excepció, i degué sentir-se també legitimat per a la crítica o la desqualificació, sempre posant en el mateix sac al president nord-americà amb uns altres, diguem, polítics de segona com Bolsonaro i titllant-los d’autoritaris, fins i tot arribant a dir: són perillosos. Bé, per què dic això? Perquè aquelles desqualificacions van pesar llavors i les desqualificacions han seguit, han continuat, però ja no som tan forts com l’any 2016, ja no tenim a Merkel i ja no tenim aquell creixement.
És més, tenim una Alemanya, i aquí començo ja a desgranar el país, la visió per a Europa i els seus mercats financers. Tenim una Alemanya en plena catarsi política i econòmica. Una catarsi és una transició, però en aquest cas una transició que no se sap on ens porta, en el cas d’Alemanya. Tenim una transició econòmica, això és clar, perquè el model alemany s’ha engarrotat. El model alemany, dels 90 i dels 2000, basat en energia barata russa i basat en unes exportacions a la Xina en la primera dècada dels 2000, fins i tot, en la primera meitat de la segona dècada. Això ha saltat per l’aire. Per tant, veurem on la transició econòmica ens porta en Alemanya. I una transició política, perquè el govern tripartit no ha sabut superar les seves diferències, no ha sabut governar. Una altra vegada, el govern salta per l’aire, perquè el ministre de finances del partit liberal proposava una rebaixa d’impostos i, és clar, com cal compensar una rebaixa dels ingressos cal proposar alguna cosa. I en aquest cas va proposar una reducció de la despesa pública en dos vessants: social i verd. I aquí és on van aparèixer les espases o els ganivets, diguin-li com vulguin, els socialistes es van negar a una rebaixa de la despesa pública social i els verds van fer el propi.
Per tant, ara tenim doncs un govern que ja no està, una catarsi política. I dic que no sabem on ens portarà les eleccions que se celebraran el 23 de febrer de 2025, perquè fixin-se en les xifres que teníem el 2021, d’aquest govern de coalició a tres, el SPD socialista tenia un 26%, els verds un 15% i els liberals un 11,5%, en total un 52%, res. Avui, aquests tres partits en enquestes donen un 15%, un 10% i un 5% respectivament, és a dir, un 30%, no donen. Avui, la primera força és la CDU democratacristiana, que té un 32,5%, i la segona força, déu-n’hi-do, és l’Alternativa per Alemanya, amb un 17%. La suma de tots dos tampoc dona un 49% – 49,5%, dona molt just. No aconsegueix. Llavors aquesta és el gran dubte, i tota Alemanya, m’atreviria a dir, que és un dubte, avui. Per a les eleccions que venen tenim una incertesa màxima, amb poques ‘chances’, poques probabilitats d’una estabilitat, d’una governabilitat. I això, com ha de ser vist de cara als actius i els mercats?, doncs això ha de ser vist com a males notícies per a Europa. Bé sigui per una falta de rumb polític dins d’Europa, o bé sigui perquè Trump segurament recorda totes aquestes referències, diguem-ho així, a l’hora d’aplicar la seva nova competitivitat nacional.
Recordin que la visió industrialista als EUA ha guanyat a la visió economista. La visió economista és la que diu -les economies desenvolupades deuen transicionar cap a un PIB basat en consum, amb l’arrel en serveis-. Els serveis poden ser sanitaris, educatius, jurídics, d’alt valor afegit. Però hi ha un problema, aquesta mateixa visió diu que la manufactura ha de traslladar-se a centres de producció en l’exterior més barats, amb un avantatge competitiu. Llavors el problema és que als EUA no tots són juristes, no tots són metges, no tots són educadors, i a més la visió economista està molt bé, i és defensable sempre que la resta actuï en fair play, és a dir, sense subsidis addicionals per a convertir la seva indústria dels cotxes elèctrics en la primera, i gairebé m’atreviria a dir, única del món. Llavors, aquesta visió pel que sigui no ha funcionat i s’ha imposat la visió industrialista als EUA, que diu el contrari. Diu que el creixement d’una nació ha d’estar basat en la manufactura, i hem d’aconseguir recuperar la competitivitat nacional, és el que diu el discurs que avui impera a Washington. Competitivitat nacional per sobre de l’avantatge comparatiu. M’explico amb aquesta frase. Significa que, sigui com sigui, recuperaran la seva reindustrialització i no necessàriament per la via de l’eficiència, sinó per la via d’un gran mur de tarifes, sigui com sigui. I això és on aquí tenim víctimes. Em ve al cap la Xina, em ve al cap Europa. No pinta bé per a Europa, ja sigui perquè aquestes desqualificacions, ara, no ajudaran.
Jo no parlaré de política, però parlo de les conseqüències de la política, perquè tot això té conseqüències. I per això, crec que fer al·lusions, en un sentit pejoratiu, té costos, i avui segurament es recordaran totes aquestes desqualificacions. Van pesar en el seu moment i poden pesar ara.
Llavors, Alemanya, està en una catarsi, en una transició cap a no sé molt bé on, i no pinta bé per a Alemanya i, per tant, per a Europa i, en conseqüència, per als actius europeus. Per què Alemanya ha deixat de ser el motor d’Europa? Per què Alemanya ha deixat de ser, diguem, la columna vertebral d’Europa? I, ull amb això, perquè Alemanya és qui finança la festa. Què ha portat a tal situació? En primer lloc, els seus problemes, els problemes de model, en primer lloc el seu model basat en una energia barata. Hi ha una crisi energètica iniciada el 2022, que ara ha provocat una alta dependència d’Alemanya en altres proveïdors d’energia, Noruega, d’una banda, els EUA, Qatar, però sobretot els EUA. Els donaré unes xifres: la proporció del gas rus per gasoducte cap a Europa, és a dir, per importacions europees de gas rus per gasoductes, ha passat del 40% al 8%, és a dir, abans pesava el 40% de totes les importacions del gas que consumíem en Europa, ara és el 8, el gas rus és el 8% el 2023. Els donaré xifres més concretes, hem passat de comprar 150.000 milions de metres cúbics el 2021 a Rússia a comprar només 40.000 milions de metres cúbics, això és un 73% menys, això és una caiguda de 110.000 milions de metres cúbics. D’on traiem aquests 110.000 milions de metres cúbics que ja no comprem a Rússia? Bé, perquè els EUA ha estat el nostre, diguem-ho així, major proveïdor benefactor. Als EUA li compràvem només 18.000 milions ara comprem 60.000 milions de metres cúbics. Aquí hi ha 42.000 milions d’augment. Noruega ha passat de 80.000 milions a 87.000, és a dir 7.000. I altres, com Qatar, també hem fet el mateix. La resta doncs hem passat de comprar de 41.000 milions a 62.000 milions aquests són 20.000 milions més. Amb tot això, no cobrim el que hem deixat de comprar a Rússia. Llavors, la resta d’on ve?, doncs hem consumit menys, que és el mateix que dir hem crescut menys. Clar, té les seves conseqüències el fet de tenir una crisi energètica i engarrotar un model basat en una energia barata i fàcil, accessible.
