Hi ha dies en què tot costa. T’aixeques amb el pes d’una preocupació que no marxa, amb la incertesa clavada al pit, amb aquella sensació que el món —i la pròpia vida— va massa de pressa o massa desordenada. Pot ser una notícia que t’afecta, una porta que s’ha tancat o simplement un cansament acumulat. I és en aquests moments, justament, quan més necessitem recordar-ho: mai perdre l’esperança ni la il·lusió.
He après que l’esperança no és cap autoengany. És una mena de resistència interior, una veu petita, però valenta que et diu “encara no s’ha acabat”, fins i tot quan tot sembla indicar el contrari. En situacions personals difícils —una malaltia, una ruptura, un canvi no volgut— l’esperança és el que t’impulsa a aixecar-te un dia més, a fer aquella trucada, a intentar una vegada més. No fa que el dolor desaparegui, però sí que ajuda a no deixar-te paralitzar.
La il·lusió, per la seva banda, és com una espurna. No sempre hi és, però quan apareix —per petita que sigui— pot encendre el dia. A vegades, arriba disfressada d’un projecte nou, d’un pla improvisat amb algú estimat, d’una idea que et fa tornar a creure que val la pena. La il·lusió és això: imaginar un futur millor i fer-ne un pas cap allà, encara que sigui petit.
Jo mateixa he tingut moments en què tot feia baixada. Quan res no sortia com esperava i em preguntava què podia fer més. Llavors una conversa inesperada, una mirada sincera o una cançó escoltada en el moment precís em retornaven un bri de llum. I amb aquesta llum, tornava a fer camí. És curiós com, a vegades, el que et manté és tan senzill com una paraula justa en el moment oportú.
També m’he adonat que l’esperança i la il·lusió no neixen sols dins nostre. Sovint neixen a través dels altres, en veure algú que continua lluitant al nostre costat. En sentir que, malgrat tot, algú continua creient. I per això és tan important compartir també els nostres moments d’alegria, de lluita, de perseverança. Perquè algú pot necessitar-los, com jo els he necessitat altres vegades.
Tots tenim els nostres “hiverns”, personals i íntims. Dies grisos, etapes de dubte, silencis que pesen. No podem controlar tot el que ens passa, però sí com hi responem. Potser hauríem de fer-nos altres preguntes en moments difícils. No només “per què em passa això?”, sinó també:
– Què puc fer amb això que em passa?
– Quin aprenentatge en puc extreure?
– Com puc cuidar el meu entorn malgrat les dificultats?
– Quin petit gest pot marcar avui la diferència per a algú?
Perquè sí, la lluita no és l’oposat de la felicitat. De vegades, és justament en la lluita on descobrim la nostra força, el nostre sentit, la nostra capacitat d’estimar enmig de la incertesa. I quan tot sembla fosc, encara podem sembrar. Encara podem creure.
Hi ha una dignitat immensa en qui no es rendeix, encara que ningú ho vegi. En qui s’aixeca una vegada més, en qui somriu malgrat tot, en qui continua estimant encara que el món sigui hostil. Aquestes persones són les que mantenen viu el fil invisible de la humanitat.
Així doncs, no deixem morir ni l’esperança ni la il·lusió. Reguem-les amb petites accions, amb paraules bones, amb decisions valentes. Compartim-les amb qui ens envolta. Perquè aquestes dues ales —esperança i il·lusió— no només ens ajuden a sostenir-nos: poden fer-nos volar, fins i tot en els dies més difícils. I si volem un futur millor, comencem per creure-hi. Per sembrar-lo. Per viure’l, pas a pas, des d’avui mateix.
