La gran prova, si és que tot surt segons el previst, serà el 25 de gener, data en què s’obriran les urnes en una Grècia enfonsada política i econòmicament per triar un nou govern. Segons les enquestes Syriza aconseguirà la majoria i podria governar en coalició canviant radicalment les regles de joc que ara per ara s’imposen a la Unió Europea. A partir d’aquest moment assistiríem a un pols entre dues formes d’entendre i gestionar la crisi occidental: la que segueix defensant la majoria dels governs europeus liderats per Alemanya i la que ha anunciat centenars de vegades el líder de Syriza, Alexis Tsipras.
És veritat que les seves propostes, acusades de populistes en moltes ocasions, han anat baixant en radicalitat segons pujaven les seves expectatives d’arriba al poder, però no per això podran fer el contrari al que s’havia anunciat. I l’anunciat xoca frontalment amb el que ara per ara es fa a Europa. És cert que ja no parlen de sortir de l’euro o passar-se unilateralment per l’arc del triomf el monumental deute públic del seu país, però, malgrat tot, el promès per Syriza és canviar el rumb totalment i oferir als grecs una alternativa esperançadora d’inversió pública o rebaixar l’edat de les jubilacions als enormes sacrificis que des del seu rescat fins avui els ha imposat l’ortodòxia de l’ajust que ve de la troica.
El problema és que per complir aquestes promeses cal guanyar el pols per la força o negociar. I el primer sembla descartat perquè, almenys fins ara, Europa –o qui mana a Europa– no vol experiments i segueix creient que l’ajust dur és l’única solució als problemes i els diners, ai!, el té Europa i Grècia depèn del BCE per sobreviure i no fer fallida. I això pot agradar o no, però és el que hi ha i així les coses, Syriza haurà d’adonar-se que predicar ideals és molt més fàcil que complir-los.
Del que passi a Grècia –tan aviat– dependrà potser el futur de Podem i el panorama no és especialment propici. Si jo fos Pablo Iglesias estaria desitjant racionalment el contrari al que ha de desitjar el seu cor: una sorpresa i que Syriza segueixi a l’oposició i no hagi de enfrontar-se a la bruta realitat.
Perquè el punt feble dels dos partits, Podem i Syriza, tan semblants en tantes coses, és que els seus postulats, en gran part, no depenen de la voluntat dels seus països respectius sinó que haurien de passar per força per un canvi radical en la política de la UE que ara per ara no sembla possible tot i que les crítiques hagin augmentat i malgrat que el rescat grec –encara per concloure– es reconegui en molts fòrums com un nyap. Però oficialment almenys no ha canviat i per això Syriza, si és que arriba al poder, haurà de triar entre un programa de mínims negociat amb la UE aparcant moltes de les seves promeses o sortir de l’euro abans que t’expulsin. I ja se sap que fora de la moneda única fa molt fred.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
