Aquest matí m’han prohibit prendre cafè (a mi no, que no en prenc, però continua llegint perquè podries ser tu).
M’apropo mig adormit a la barra, demano el meu tallat de sempre, apropo el mòbil al datàfon… i:
«Pagament denegat. Ha superat el seu límit mensual de cafeïna. Consulti amb la seva autoritat sanitària».
—Com?
El cambrer em somriu amb aquella barreja de pena i resignació que fas quan veus algú que encara no sap en quin món viu.
—Ho sento, nano. És la nova política de l’euro digital. El sistema detecta el teu historial mèdic.
Fantàstic. Els meus diners ara també són metge de capçalera.
Me’n vaig indignat. Camino pel carrer amb el mateix badall amb què em vaig ficar al llit ahir, però sense cafè. Intento pagar l’Uber, però em surt un avís:
«Ha superat la seva petjada de carboni permesa aquesta setmana. Es recomana desplaçament a peu».
Ah, clar. Que ahir vaig agafar el cotxe per veure la meva mare. Ho oblidava: la virtut ecològica cotitza més que l’amor filial.
En arribar a la feina, em rep un altre missatget d’aquells que t’alegren el dia:
«Li recordem que disposa de 200 euros que caduquen en 72 hores. Per conservar-los, ha de gastar-los en productes sostenibles certificats o invertir-los a l’empresa verda estatal del mes».
Repasso la llista. Hi ha tofu, compostadores, uns mitjons de lli regeneratiu i una làmpada LED de disseny suec.
No vull res.
No necessito res.
Però si no gasto, me’ls treuen. Perquè estalviar, en aquest nou món digital és sospitós.
I gastar lliurement, també.
Et semblarà un deliri. Una distòpia barata escrita per algú amb excés de temps lliure i imaginació futurista.
Doncs no.
Tot això és tècnicament possible. I políticament probable.
Només cal un petit impuls legislatiu. Una emergència climàtica per aquí, una mica de lluita contra el frau per allà, i ja ho tens: el teu euro digital, calentet, programable, amb data de caducitat i sensors de bon ciutadà incorporats.
Benvingut al futur, o al present, segons com es miri.
Què és l’euro digital?
Oficialment, l’euro digital és una moneda electrònica emesa directament pel BCE, dissenyada per adaptar-se a un món sense efectiu. Una alternativa «moderna» al bitllet i a la moneda física. Una manera de mantenir la «sobirania monetària» a l’era d’Amazon, Google i Meta.
Oficiosament, l’euro digital és molt més que això. I aquest «més» és, precisament, el problema.
A diferència dels diners que tens avui al teu compte bancari, gestionats per bancs comercials (encara que regulats), l’euro digital et connectarà directament amb el banc central.
Resultat? El BCE no només sabrà quant tens, sinó també quan, on, com i per què ho gastes.
Privacitat reforçada? O l’art de jugar amb les paraules
Christine Lagarde, presidenta del BCE, assegura que l’euro digital tindrà una «privacitat reforçada». Una expressió tan ambigua que podria significar qualsevol cosa… o cap.
El que no tindrà, i això ho ha dit obertament, és privacitat absoluta. La mateixa Lagarde va reconèixer sense embuts que, amb l’euro digital, les autoritats podran supervisar i controlar els pagaments dels ciutadans. Perquè, segons ella, permetre l’anonimat seria «perillós». Perillós per a qui?
But full anonymity – such as offered by cash – does not appear a viable option in my opinion. It would contravene other public policy objectives such as ensuring compliance with anti-money laundering rules and combating the financing of terrorism.
(Christine Lagarde: Digital euro – a common European project)
L’argument, ja clàssic, que utilitzen tots els estats que avancen cap a monedes digitals és sempre el mateix: terrorisme, blanqueig, economia submergida. El comodí de la por. Però si l’excepció es converteix en norma, si cada mal ús justifica un nou control, acabarem construint una arquitectura totalitària de vigilància… en nom del bé comú.
And it would also make it virtually impossible to limit the use of the digital euro as a form of investment – for example via holding limits or tiered remuneration – for which identities of users need to be known.
(Christine Lagarde: Digital euro – a common European project)
Segons podem entendre per les paraules de Lagarde, perquè l’euro digital no se’ns escapi de les mans com a vehicle d’inversió, el primer és saber qui ets. Perquè, clar, si no et posen nom i cognoms, com limitaran quant pots tenir, quant et poden pagar o quant és «massa» per a tu? Els diners continuen sent teus, però ara amb topall, instruccions d’ús i, per si de cas, cinturó de seguretat.
Mira-ho pel costat positiu: ja no hauràs de fer la declaració de la renda: l’Estat podrà fer-la per tu i cobrar-te directament. Perquè ho sabrà tot. Tot. Ingressos, despeses, transaccions.
Programable: la paraula màgica que ningú vol pronunciar
L’euro digital podrà ser programable. Què vol dir això? Que podria caducar. O estar limitat a certs productes. O no servir en determinats llocs. O ajustar-se segons la teva petjada climàtica, les teves decisions financeres, el teu saldo acumulat o el teu nivell d’adhesió a l’estil de vida sostenible segons Brussel·les.
Imagina’t un val de supermercat amb data de venciment i restriccions en lletra petita, però convertit en la base del sistema financer.
I si no el vols fer servir?
Lagarde assegura que l’euro digital no substituirà l’efectiu. Que conviuran. Com Spotify amb el vinil. Però també ha deixat clar que serà moneda de curs legal. És a dir, que l’hauràs d’acceptar.
I si a poc a poc l’efectiu desapareix, i els bancs deixen d’oferir-lo… on aniràs amb els teus bitllets?
L’opció voluntària és sempre el primer pas cap a l’obligatorietat. Com quan la teva mare et diu «Fes com vulguis…»
Risc econòmic: quan estalviar et converteix en sospitós
Un dels efectes més inquietants de l’euro digital és la possibilitat d’imposar tipus d’interès negatius directament als ciutadans.
Avui, si el BCE vol penalitzar l’estalvi per estimular la despesa, necessita la col·laboració dels bancs. Però amb l’euro digital, n’hi haurà prou amb prémer un botó. I el teu compte començarà a minvar, no per un error, sinó per disseny.
Estalviar massa, gastar en coses que no «alineen amb els objectius sostenibles», consumir sense responsabilitat climàtica o energètica… tot això podria traduir-se en penalitzacions automatitzades. Et sona il·lús?
Europa i Trump
Mentre l’euro digital avança a Europa a velocitat de creuer, a l’altra banda de l’Atlàntic les coses han pres un altre rumb. Donald Trump, ja investit novament com a president dels Estats Units, ha complert la seva promesa electoral: prohibir per decret qualsevol intent de llançar un dòlar digital emès per la Reserva Federal. Segons les seves pròpies paraules, un sistema així seria «una amenaça directa a la llibertat» dels ciutadans.
Et pot agradar més o menys Trump, però la seva decisió marca un precedent rellevant: la primera gran economia del món ha dit «no» a les monedes digitals de banc central.
No per caprici, sinó per una qüestió de principis.
I això llança una pregunta incòmoda al projecte europeu: si el líder mundial del dòlar s’hi planta per por al control estatal, per què a Europa ho venem com una modernització inevitable?
El perill polític: i si guanya l’enemic?
Avui pots pensar que no hi ha problema: confies en les autoritats actuals, en els seus valors, en els seus límits (en el cas que sigui així).
Però i si demà ja no hi són? I si en venen d’altres?
I si el poder cau en mans d’un govern autoritari, d’un partit extremista, d’un règim que declara il·legals certs sindicats, partits o creences?
Amb l’euro digital, aquest règim no necessitarà policies al carrer. N’hi haurà prou amb bloquejar el flux de diners cap als seus opositors. Cancel·lar el seu finançament. Asfixiar qualsevol dissidència.
I tot això, sense necessitat de declarar la guerra: amb un clic.
Improbable? Potser.
Impossible? En absolut.
Última reflexió: una revolució o una rendició?
La digitalització dels diners no és dolenta per si mateixa. De fet, ben dissenyada podria millorar l’eficiència, la seguretat i la inclusió financera. Però tal com es planteja actualment, l’euro digital no és una eina de llibertat. És una rendició pactada dels nostres drets més bàsics a canvi d’una promesa d’ordre, seguretat i modernitat.
Si l’acceptem sense exigir una privacitat absoluta, irrevocable, blindada, ens convertirem en súbdits digitals d’una nova tecnocràcia.
I quan vulguem recuperar l’efectiu, potser ja serà massa tard.
Potser aleshores, pagar el cafè del matí sense ser observats serà, com tantes altres coses, un record del passat.
