Compten abundants els proverbis sobre la segona virtut teologal, com el que encapçala aquestes línies. Sovint li recordo a un amic no gaire puntual que qui espera, desespera. I si l’esperança arriba a ser l’últim que es perd, en canvi, sempre serà la primera que ajudarà a continuar endavant. Però, en què consisteix l’esperança? Aquesta actitud invocada tan sovint i tan escassa, per altra banda. Se’n podrien distingir dos registres
El primer correspondria a aquella actitud de certesa d’aconseguir allò que hom desitja, anhela, projecta o somia: posseir una casa, un cotxe, però alhora mantenir bones relacions amb la família, els companys de feina, amb la parella. No perdem l’esperança, alhora que aquesta no sigui una esperança vana, buida o naïf. Hi ha quelcom en ella que demana tocar de peus a terra, de comportar-se com a realista.
El segon registre esperançat toca a l’àmbit teologal: tan sols hom pot esperar el que es creu. Si un creu en la bondat, la justícia, la pau, la solidaritat i la fraternitat, farà tot el possible perquè aquests béns espirituals i socials es puguin dur a terme. Per assolir-ho, l’apòstol Pau proposa en la seva carta als de Roma que cal tenir paciència per suportar i superar les dificultats, el que anomenem com a resiliència. Concretament, escriu al segle primer: «les tribulacions engendren paciència, mentre aquesta certifica la virtut provada i aleshores s’arriba a l’esperança. Per aquesta raó, l’esperança no enganya» (Rm 5,3-5).
Es tracta de tot un manual de pràctica personal, d’autoajuda i convenciment per superar les dificultats i les penes de la vida, perquè certament no està tot aconseguit ni assolit. Les guerres, les discussions, els comportaments egoistes o narcisistes, propis o aliens, en donen prou compte. N’hi hauria prou amb tenir present la realitat del món present per desesperar-se. Si algú esperés que el món fos una bassa d’oli, perdria l’esperança. Però no, perquè les dificultats, obstacles i tribulacions proposats per Pau són a la base de tota experiència humana, ben reals i tangibles. Cadascú els pot identificar en la pròpia vida.
Ara bé, tothom espera quelcom millor, quelcom més just, bonic, perdurable, vital que li aporti alegria i felicitat. El mateix papa Francesc ho escrivia tan sols començant la seva butlla de convocatòria del jubileu. Posant en pràctica les virtuts de la paciència, la resiliència, la constància i la perseverança, hom veurà assolits els seus propis desitjos de pau, fraternitat, bé comú, d’admiració i cura per la vida, així com la solidaritat pels més febles i descartats.
L’esperança no és una virtut caiguda del cel, ni tampoc un desig que no toqui de peus a terra, sinó que demana compromís, treball i decisió en l’assoliment d’un bé millor. Al cap i a la fi, qui té fe, manté l’esperança i qui practica aquesta virtut, sap estimar cada dia més, dirà el filòsof Pau als de Corint (1Co 13,13). Per contra, es podria dir que, qui no té fe, qui no té res per creure, li acaba fallant l’esperança i, en conseqüència, es desespera, no troba les energies per continuar treballant i lluitant per un món millor, per l’assoliment de les virtuts que duen a la felicitat, tant ara com en el més enllà. En la vida, com en el treball, la fe i l’amor, sempre fa més feliç donar que rebre, no ho direm prou (Ac 20,35).
Com a paràbola de la desesperança, recomano la sèrie -de quatre capítols d’una hora cadascun- ‘Adolescence’ (Ph. Barantini, 2025), on sobresurt la descripció de les noves situacions dels més joves, davant del perill de la radicalització en la seva addicció a les xarxes socials més tòxiques i de l’abandonament dels pares; vegeu la delegació en l’escola de l’educació en els valors més fonamentals i bàsics. El preadolescent, fatalment protagonista, es passa llargues hores davant l’ordinador, sol, empassant-se missatges tòxics i devastadors que, passats a la realitat, el conduiran a la ruïna humana més absoluta, tant d’ell com de l’entorn.
Crida l’atenció que, al llarg de tot el desenvolupament de la història, ningú no toca el noi: ni els pares, ni la psicòloga, ni els mestres, ni que sigui una carícia a les espatlles, un petó o una empenta de reconeixement personal. Les relacions socials resten tallants, formals, correctes, però gens càlides. La classe a l’institut consisteix a mirar un vídeo, sense real comunicació dels professors. Els alumnes tan sols són escridassats, amenaçats i castigats recordant l’argument de ‘The Wall’ de Pink Floyd (A. Parker, 1982). Tant, que els investigadors se’n fan creus i canvien llurs pautes de relació personals.
D’aquest caldo de cultiu en brollaran les postures i actuacions més perverses, destrossant la vida de víctimes oi victimaris i de llurs famílies. Sense proporcionar cap espòiler, el pare s’acabarà desfogant a l’habitació de la criatura absent, tancada a la presó, somicant: «ho hauríem d’haver fet millor!».
