Vivim immersos en una realitat que avança a una velocitat vertiginosa, marcada per la irrupció constant de la tecnologia en la vida quotidiana. Aquesta presència, cada cop més estructural, ha alterat profundament la manera com accedim a la informació i, encara més, com la consumim. L’era digital ens ha dut a un escenari on tot és a l’abast, tot és immediat, i tot es pot compartir en qüestió de segons. Però aquesta suposada democratització de la informació amaga una cara fosca que cal posar damunt la taula.
Les xarxes socials i les plataformes digitals ens ofereixen notícies, vídeos, imatges i connexió permanent. Tanmateix, aquest accés massiu i constant genera una saturació que dilueix la capacitat crítica, esgota l’atenció i ens condemna a una dinàmica de consum ràpid, superficial i sovint acrític. La informació, en aquest context, esdevé volàtil, efímera i sotmesa a la lògica del ‘trending topic’, un concepte que prioritza l’impacte per damunt del contingut.
Aquest model de consum informatiu no només afecta els receptors de la informació, sinó que castiga especialment els qui la generen. Els creadors de contingut, que sovint treballen amb rigor, passió i professionalitat, es troben atrapats en una espiral exigent i inacabable. L’algoritme —aquesta entitat opaca i omnipresent— és qui determina la visibilitat del seu treball. Si no es publica amb freqüència, si no es genera interacció, si no s’aconsegueixen clics, el contingut cau en l’oblit digital. No importa la seva qualitat ni la seva aportació; importa si encaixa dins els paràmetres d’allò que és viralitzable.
Aquesta realitat converteix els professionals de la comunicació en nous esclaus digitals, obligats a produir constantment per no desaparèixer del mapa. El desgast emocional, la precarització laboral i la pèrdua del sentit original de la seva tasca són conseqüències inevitables d’aquest sistema. Treballar durant dies per crear una peça que es consumeix en minuts i es dissol en la inèrcia del timeline és una frustració que massa sovint es dona per descomptada.
Mentrestant, els consumidors tampoc no surten indemnes. Malgrat l’aparença de llibertat i autonomia, la informació que reben està filtrada per sistemes que prioritzen el que genera interès, reaccions o temps de pantalla. Els algoritmes construeixen entorns personalitzats que reforcen gustos, creences i prejudicis, creant bombolles informatives on cada usuari viu una realitat parcial i esbiaixada. Això limita el debat, empobreix la mirada crítica i afavoreix la polarització.
La immediatesa i la gratificació instantània han substituït la profunditat i la reflexió. I mentre això passa, les petites empreses, els mitjans independents i els projectes que aposten pel rigor es veuen empesos a adaptar-se a una lògica que no comparteixen però que no poden ignorar. La pressió per generar trànsit, captar seguidors i mantenir-se rellevants en un entorn tan canviant s’imposa, sovint, per sobre dels valors periodístics més essencials.
Davant d’aquest panorama, urgeix una mirada crítica i una acció conscient. No podem continuar validant aquest model amb la nostra passivitat. És necessari aturar-nos i repensar com consumim informació, com valorem el treball comunicatiu i quines plataformes afavorim amb el nostre temps i atenció. Cal formar-nos per entendre com funcionen els mecanismes de distribució de continguts, identificar els biaixos que ens afecten i, sobretot, reivindicar el dret a una informació pausada, contrastada i rellevant.
La hiperconnexió ens ha fet creure que estem més informats que mai, però potser estem, simplement, més exposats. La quantitat no supleix la qualitat. La visibilitat no sempre implica veracitat. I la velocitat, massa sovint, ens allunya de la comprensió. Cal recuperar el valor del silenci, de la lectura lenta, de la reflexió abans de l’opinió. Cal protegir la salut mental dels qui informen, perquè sense ells, el dret a saber també s’esvaeix.
La informació no és només un recurs per consumir. És un bé comú que cal preservar, cuidar i defensar. I això comença, precisament, per fer consciència del peix que es mossega la cua.
Una resposta
Molt interessant reflexió sobre el tema.
M’agrada aquesta exposició sobre “l’escampada” de contingut que estem vivint. i el que cal fer per a no entrar en la bajaneria i la ignorància.
Gràcies.
Joan