La pel·lícula d’animació ‘Coco’, centrada en la celebració del Dia dels Morts a Mèxic, serà una bona manera de passar la vesprada de Tots Sants. Ja té uns anys, però continua resultant molt tendra i apropiada per acostar-se al món dels difunts; data del 2017 AP, és a dir, Abans de la Pandèmia, la penúltima gran crisi mundial, la qual va trastocar molts hàbits referents als malalts, als difunts i a la mort. En aquestes dates de tardor, finals d’octubre, quan ja hem canviat l’hora per a l’hivern que treu el nas, ens aboquem a les diades de Tots Sants i dels Fidels Difunts, amb la inevitable relació amb els difunts i el seu lloc de repòs, el cementiri.
El missatge de ‘Coco’ esdevé prou encertat: els morts no es fonen en el no-res, sinó que romanen vius en llur realitat espiritual, però no inaccessibles. Els vius els necessitem per saber que la vida continua d’alguna manera, que no tot està dit sobre aquesta existència i que mentre hi ha vida hi ha l’esperança que, precisament, la mort no sigui el punt final. Sense excepció, els comportaments de la humanitat al llarg de la història s’han encarregat d’assenyalar l’esperança d’una existència en el més enllà d’aquesta.
‘Coco’ crida a diverses preqüeles, amb uns quants curtmetratges prou interessants. La primera és ‘La dama i la mort’ del 2009: set escassos minuts per escarnir la fi de la vida en una senyora ja al final de la seva existència; de com sovint els mitjans tècnics per a la reanimació biològica, en canvi, corren en contra de la natura. La dama en qüestió viu com un alliberament el final de la vida, però l’equip mèdic la vol retornar a la vida, tant sí com no. Però quan n’hi ha prou, n’hi ha prou: la felicitat, la pau i el repòs definitiu s’espera al terme del pas per aquest món. No s’hi val a voler perpetuar una existència que ja ha tocat la seva fi.
El gos del nen protagonista de ‘Coco’ es diu Dante, nogensmenys; un nom que apel·la al gran escriptor italià, autor de la medieval ‘Divina Comèdia’ de la vida, del 1304-14, que es desenvolupa al llarg de l’epopeia del mateix autor per l’infern, el purgatori i el paradís, conduït pel poeta romà Virgili i la seva estimada Beatriu. A propòsit, en l’actualitat s’ha de considerar aquell estat espiritual de purificació de la persona abans d’entrar a la glòria definitiva, el purgatori, com la sala d’espera, de treball i de conversió prèvia a l’entrada al cel. Per tant, qui arriba al purgatori, en realitat, acabarà entrant sens dubte al cel després del seu procés de millora, conversió i purificació. Aquí no s’ha de perdre de vista que, com comenta sant Pau: «Déu vol que tothom se salvi i arribi al coneixement de la veritat» (1Tm 2,4). En realitat, doncs, si l’omnipotent Déu ho desitja, segur que ho aconseguirà; la qüestió rau en el grau de col·laboració que obtindrà de cadascun dels seus fills i filles, creats a la seva imatge i semblança (Gn 2,7).
‘Dante’s Lunch – El dinar del Dante’ del 2017 són dos breus minuts del gos empaitant un os que li sembla deliciós, però resulta que pertany a un esquelet; es tracta d’un cúbit del braç que s’ha tornat sense remei al seu propietari. No es pot deixar un cos humà sense alguna part d’ell mateix! Al cap i a la fi, parla del necessari bon tracte que s’ha de donar a les restes humanes, siguin com siguin. L’Església recomana que siguin enterrades en un lloc apropiat, el cementiri; que allí s’hi recordi el nom i les dates del difunt, que no ha desaparegut, sinó que s’espera retrobar en el món de la resurrecció. Es tracta del penúltim cos, perquè el definitiu el trobarem al cel (2Co 5,1); però aquest cos penúltim, dels molts que hem tingut al llarg del nostre pas per aquest món, significa la persona entera i, per aquest motiu, se li ha de prestar el respecte degut. No se’l pot llençar ni esbarriar, com significant que l’individu desapareix, sinó que se’n conserven les restes com a signe de la immortalitat i el retrobament.
Per acabar, citar ‘Un dia en la vida dels morts’ del 2021, en què una nena va a visitar la seva mare a la tomba; tanca els ulls i resa, entrant en diàleg amb ella. Qui la va dur a la vida no pot morir, sinó que l’acompanya des del més enllà. La filla se sent confortada perquè endevina que hi ha quelcom que no dominem, que s’escapa als sentits, però que dona significat al nostre més ençà, per no acabar-nos de sentir sols. L’esperança es llança endavant vers el retrobament. Què són uns anys de vida davant l’eternitat i el futur infinit?
S’anuncia emperò, una seqüela de ‘Coco’ per al 2029. Per cert, que algú digui a Disney que ‘Pixar’, la seva productora de dibuixos animats, no sona gaire bé en català, per molt que els curts que suara us he esmentat siguin d’una excel·lent qualitat. Quan llegeixo el nom de l’empresa, m’haig d’aixecar de la cadira per visitar l’excusat: si la pel·lícula tan sols dura dos minuts, segur que me la perdo!
