En aquests últims mesos he pres encara més consciència que les emocions, observades amb cura i sense jutjar, poden ser aliades valuoses que m’ajuden a avançar. Observar-les és un acte de respecte i valentia cap a mi mateixa. Quan miro què sento, percebo millor les necessitats, les pors i les il·lusions. He après a dir-me: “Estic vivint això ara mateix, i puc escoltar-ho sense convertir-ho en enemic.” Quan les esquerdes de l’emoció es miren amb curiositat, ofereixen informació precisa sobre què realment importa, què necessitem i quins riscos o oportunitats s’amaguen darrere de l’impuls inicial.
Parlar d’emocions i sentir-les m’ha ajudat a comprendre-les millor. Quan una emoció desagradable —tristesa, ràbia o por— apareix, l’important és escoltar-la. Em pregunto: “Què és això que sento ara?” i així transformo una reacció immediata en una resposta informada. Aquesta capacitat de gestionar les meves reaccions em permet estar més present amb l’entorn, fins i tot en els moments més difícils.
L’acceptació de les emocions és un instrument de creixement. Acceptar les emocions “bones” i les que “m’incomoden” em dóna llibertat per triar la meva resposta. L’aprenentatge emocional no és una llicència perquè tot em passi; és una eina de responsabilitat, ja que puc triar respondre amb valentia davant la ràbia, l’empatia davant el rebuig o donar-me una pausa quan la por em sobrevola. Si la por és present en les decisions, puc avançar amb prudència; si la tristesa em visita, puc buscar suport, ajuda o oportunitats de cura.
Aquesta pràctica de mirar i sentir les emocions hauria de ser quotidiana. No cal que sigui extraordinària: pot començar amb accions simples, com les següents utilitats que a mi m’han funcionat en moments difícils:
– Etiquetar la situació emocional amb senzillesa: “Ara sento ràbia”, “Ara sento impotència” o “Estic cansada i trista.”
– Practicar la respiració lenta durant un minut per alliberar tensió a l’expiració.
– Escriure en un diari breu què ha passat i quines emocions s’han activat.
– Buscar un espai de seguretat emocional, amb una pràctica personal de meditació, amb una persona de confiança sobretot quan una emoció es desborda.
Quan deixo anar la por o la ràbia dins meu i les converteixo en informació útil, també millora la qualitat de les interaccions amb l’entorn. Em dono marge perquè els altres siguin vulnerables sense ser jutjats, i això crea un lligam més humà, fort i resilient.
Mirar i sentir les emocions no és una recerca de sentiments “permesos”; és la recerca de la persona que vull ser en cada moment: una persona que sap escoltar, que és capaç de gestionar la seva energia emocional i que transforma l’emocional en acció conscient i compassiva. Aquestes pràctiques —i només així— permeten que les emocions deixin de ser obstacles i es converteixin en el fonament del meu creixement, del coratge, de la connexió humana i de l’acció.
Aixecar la mirada cap a les meves emocions amb respecte i curiositat és un camí que transforma la meva vida personal i professional. Siguin quines siguin, són un mapa que em guia el camí a seguir amb prudència. Mirant-les i sentint-les, avanço. Créixer és escoltar la veu interior que, encara que sigui incerta, té sentit: encara no és tard per ser qui som de veritat.
En aquest procés, la veu interior no és una veu única, sinó un vent interior que passa i m’ensenya a respirar millor i a facilitar aquesta conversa interior i externa, perquè la meva vida diària sigui una dansa conscient entre allò que sento i allò que escullo fer. Aquí i ara.
