Ens agrada buscar una explicació a tot i saber perquè actuem d’una manera o d’una altra. L’ésser humà és curiós per naturalesa. Doncs bé. Fa poc he descobert que la genètica ens marca part de la nostra vida i que actua com a timó en moltes de les decisions que prenem de forma voluntària i involuntària. Es veu que el seu pes és tan fort que, fins i tot, ens determina a l’hora de tenir un esperit aventurer o ganes de viatjar. Segons l’investigador de National Geographic, David Dobbs, el responsable de tot plegat és el gen DRD4-7r. Es tracta d’un receptor de dopamina (un neurotransmissor del plaer) que ha estat batejat com el gen viatger i que és el culpable de fer-nos inquiets i amb ganes de veure món. En concret, el que provoca és que les persones que el tenen acceptin millor els canvis i l’aventura. A més, segons l’expert, se senten amb major afinitat per assumir riscos i nous projectes. També sembla que a part de tenir un desig incessant per viatjar, si es té el gen, se sol ser llançat, creatiu i amb ànims d’estar buscant sempre noves formes de viure.
La investigació va més enllà. I és que s’ha arribat a classificar les ganes de viatjar com una obsessió. Com una necessitat «fora del comú» de conèixer nous racons i de descobrir altres cultures. Us dic una cosa, tant de bo totes les obsessions fossin com aquesta! Però bé, el cas és que a aquesta obsessió se l’anomena síndrome de Wanderlust. I sabeu què? Els investigadors asseguren que els qui la pateixen són més que res els joves d’entre 20 i 35 anys. De fet, alguns remarquen que molts joves han començat a veure en l’opció de viatjar una forma «d’escapar-se d’una feina o d’una responsabilitat». Destaquen que el busquem (els qui tenim ganes de veure món i, a més, som joves) és defugir de certes obligacions que se suposa que s’han de complir quan es passa a l’etapa adulta.
I com no podia ser menys, també remarquen que el nostre gran aliat en tot plegat són les noves tecnologies i Internet. Doncs sabeu què penso? Que bon vent a les síndromes i a les ganes de classificar-ho tot. Tant si val si s’és jove, adult o padrí. A les ganes irrefutables de veure món i d’endinsar-se en noves experiències se li diu viure. Viatjar ens enriqueix, ens obre noves perspectives que ni tan sols contemplàvem i ens permet veure el món amb milers de punts de vista diferents.
Ens esforcem per trobar una raó de ser, per cercar respostes a qüestions que segurament no hem plantejat bé, per posar noms a actuacions i a comportaments que senzillament sorgeixen… La veritat és que poc importa si s’anomena esperit viatger o síndrome Wanderlust, ja tenim suficients pautes i regles a seguir durant la nostra vida perquè hàgim d’anar classificant cada pas que fem. A vegades val més la pena tancar els ulls, respirar profundament i, senzillament, deixar-se portar.
