Arquitecte
Si bé el mot cercar es troba registrat en els diccionaris més antics, com el Vocabulari Català – Alemany del 1502, editat a Perpinyà per Joan Rosembach, el concepte de recercar no apareix registrat en els diccionaris de la nostra llengua fins al 1892, al segon volum del Diccionari de la Llengua Catalana de Pere Labèrnia i Esteller. Si el concepte de cercar equivalia al significat actual de buscar (Lacavalleria, 1696), el de recercar apareix com a posar cerca doble (Labèrnia 1892) i el concepte de recerca es registra, en l’Enciclopèdia Moderna Catalana del 1913 de Josep Fiter i Anglés, amb el significat dels equivalents castellans busca i investigación. La diferència entre recercar i cercar anirà passant de l’acció de cercar doble, o amb més afany o cura, a cercar de nou i es guardarà per a recercar el sinònim d’investigar o cercar amb mètode, cura i intenció , deixant per al cercar l’assajar o provar de trobar i de descobrir i per tant una acció no estructurada, no raonada i més passional. «Qui cerca, troba», és el refrany popular més específic però vague i genèric.
Investigar en el sentit de cercar és doncs antic i prové del desig d’entendre primer i aprendre després. Serà a partir del segle XIX amb la revolució industrial i el desig d’aplicar, a més d’entendre i aprendre, en que la recerca pren cos d’una manera generalitzada en la seva vessant científica i interès aplicat. A la segona guerra mundial s’origina la recerca operacional o aplicació sistemàtica de tècniques matemàtiques i estadístiques a la solució de problemes militars, governamentals, empresarials, educatius, industrials, etc.
La seva aplicació s’ha estès a totes les àrees industrials i de l’administració pública, així com de serveis, financers, inversions i altres, per a resoldre la planificació, producció, programació, control de processos, manteniments, cues, màrqueting i distribució, comercialització, publicitat, demanda, estocs … utilitzant tècniques de programació matemàtica (lineal i no lineal), programació dinàmica, teoria de grafs, mètode de Montecarlo, teoria dels jocs, teoria de les cues, etc (Martí i Recober, 1978 a la GEC). L’especialització i grau de desenvolupament de la recerca han conduit a parlar de recerca fonamental o bàsica, sense tenir directament valor mercantil i recerca aplicada que condueix directament a l’obtenció de patents o invents desenvolupables. La despesa en Recerca i desenvolupament es mesura en relació al PIB i al 1989 era de 2,98 al Japó, del 2,82 als EUA, de 2,34 a França i de 0,75 a Espanya. Als volts de l’any 2000 la mitjana de despesa a la Unió Europea era de 1,8% del PIB mentre a Espanya era del 0,9%. Al 2003 aquesta variable superava el 2% del PIB a l’OCDE. Durant la primera dècada dels anys 2000 s’ha format el concepte Recerca + Desenvolupament + Innovació, definit com a conjunt d’activitats intel·lectuals i materials adreçades a la creació de coneixement, a l’ús d’aquest coneixement per a dissenyar noves aplicacions i a la implantació de nous productes o serveis en el mercat o nous sistemes de producció. Seria interessant començar a tenir valors d’aquest paràmetre o indicador per Andorra, ni que sigui amb primeres estimacions aproximades. A nivell privat, en tots els sectors de l’economia andorrana s’han hagut d’aplicar processos de recerca per a poder-se mantenir i desenvolupar, conscients o inconscients. Sigui al sector agrícola i ramader, sigui al sectors de serveis financers, turístics i immobiliaris, passant per l’industrial o de la construcció, el desenvolupament ha implicat incorporar coneixements. I aquest s’ha incorporat per la via del sector públic subvencionant o encarregant estudis i recerca, o sigui a través dels professionals liberals que han transvasat aquest coneixement a les empreses i sector públic o ja sigui a través del sector empresarial que ha creat o adquirit externament i directament les seves necessitats de coneixement per a poder-se desenvolupar.
La capacitat d’incrementar més de dotze vegades el PIB del país en els darrers 30 anys, que ha passat d’uns 264 milions de dòlars (estimats el 1981 per Crèdit Andorrà) als 2.500 milions d’euros el 2012 o 3.222 milions de dòlars (mateixa font), o la renda per capità en més de 6 vegades durant el mateix període, no és possible sense la incorporació de nou coneixement a les estructures existents, donada l’escassetat de recursos naturals tangibles no renovables, amb valor de mercat, a excepció de la part de territori i paisatge que s’ha consumit.
A nivell públic però, on ens trobem?
El 30 de juny de 1976 el Consell General acordava crear l’Institut d’Estudis Andorrans amb l’objecte de «la promoció de la investigació i l’estudi d’aquells aspectes que defineixen l’andorranització i, en general portar a terme accions especials culturals, docents o científiques que li siguin confiades pel Consell General o pels serveis dels Coprínceps. Igualment creava els centres de l’IEA a Perpinyà i Barcelona per establir convenis amb les universitats de dites ciutats ; 20 anys desprès i amb la Constitució aprovada, el 1996, es van modificar els seus estatuts i es van començar a crear departaments, el Centre de Biodiversitat el 1999, el Centre de Recerca Sociològica el 2000 i el Centre de Recerca de Ciències de la Terra el 2001. Avui 17 anys desprès seria bo realitzar una nova refosa guardant com a objectiu principal el de dependre i realitzar investigacions i recerca en tots aquells àmbits d’interès per al país i concretament per a l’estat andorrà. Les funcions de crear material docent i cultural així com les relacions amb les universitats de fora del país han esdevingut inadequades per a un organisme que hauria de centrar tots els recursos i capacitats en resoldre, avançant-se, problemes de l’estat, en qualsevol dels àmbits possibles i de màxim interès o prioritat.
Els dos centres actuals que funcionen el CRES (estudis sociològics) i CENMA (estudis de la neu i la muntanya) així ho corroboren. Els centres de Perpinyà o Tolosa i el de Barcelona avui tenen poca o cap justificació i en tot cas haurien de dependre del departament d’ensenyament superior i recerca del Ministeri d’Educació i Joventut, organisme que ha de ser també l’encarregat de procurar la realització dels materials docents que necessita a nivell escolar el país. L’IEA doncs ha de convertir-se en l’organisme de recerca per a satisfer totes les necessitats de coneixement que tenen les institucions d’Andorra, ja sigui a nivell parlamentari, a nivell del Govern, a nivell de comuns, a nivell de justícia, el cervell on es generi intel·ligència tècnica que repensi el futur del país per a l’Estat, en definitiva. Sense que això privi que la seva recerca, transcendeixi un cop assolits els seus objectius d’informar i assessorar degudament els responsables del país per a que puguin decidir millor, de transvasar el resultat dels seus coneixements a la resta de la societat andorrana, via general i via concertada amb empreses interessades. Als dos centres que funcionen, un de social i l’altre de ciències naturals, lligades al coneixement dels ciutadans i del territori caldria afegir-n’hi altres. Com a mínim un de político-jurídic que analitzi i faci seguiment, en temps real, de l’evolució política del món, dels estats que ens són similars i comparables, dels estats amb els que tenim interdependència, dels organismes internacionals als quals ens hem adherit, per tal de poder fer les projeccions dels moviments i posicionaments que ens convinguin millor, avançant-nos en el temps.
Un altre centre hauria de ser econòmic per explorar nous sectors d’activitat, seguint tots els indicadors econòmics rellevants, indagant sortides als diversos escenaris, avançar-se en les conseqüències de les diverses polítiques econòmiques possibles, etc.
I un altre centre, hauria de ser estadístic, que centralitzés, recollís, elaborés, actualitzés i mantingués tots els censos necessaris per a un millor coneixement de la realitat del país, d’una manera àgil i competent.
El 19 d’agost de 1983 el Govern (Consell Executiu) va aprovar l’associació científica i cultural Societat Andorrana de Ciències amb els objectius d’impulsar l’activitat dels seus socis en les deferents branques científiques, relacionar-se amb altres associacions de semblant objecte d’Andorra o d’altres estats, organitzar activitats, seminaris i conferències, publicar treballs, estudis i documents científics i de divulgació i promoció de relacions amb estudiants andorrans de les diferents branques científiques.
El 20 de desembre del 2001 es van aprovar i adequar els estatuts a la Llei Qualificada d’Associacions del 29/12/2000 i es va inscriure la SAC al Registre d’Associacions amb el número 35/2002 i data 3 de juliol del 2002. En aquestos es reconeixen les seves seccions. Des del 2003 edita la col·lecció Papers de Recerca Històrica (a punt de publicar-se el setè volum) amb el suport de Banca Privada d’Andorra.
El 2004 va organitzar les desenes jornades de la SAC amb el tema “L’estat de la recerca a Andorra: Organismes públics i privats d’investigació”, editat el 2005 amb el suport de la Fundació Crèdit Andorrà. I a partir d’aquesta jornada ve organitzant des del 2006, amb el Departament d’Ensenyament Superior i de Recerca, del Ministeri d’Educació, els Debats de Recerca, dels quals enguany s’ha realitzat la setena edició amb el suport de MoraBanc.
El 23 d’octubre del 2013 el Ministeri de Cultura ha reconegut oficialment el caràcter cultural de l’activitat de l’entitat Societat Andorrana de Ciències.
La seva activitat es circumscriu doncs a nivell de la societat andorrana i els seus objectius de divulgació del coneixement, de fora del país cap a dins i del de dins cap a fora, estimulant i catalitzant la recerca, en determinen l’àmbit d’actuació que complementa els altres agents públics o privats de recerca. El seu futur i el seu destí és continuar sent interlocutor intern i extern, amb interès públic, independent de l’administració pública i sense afany de lucre.
La Universitat d’Andorra, creada fa 25 anys, és igualment un agent potencial important de realització de recerca a través dels seus grups de recerca i estudiants de doctorats que s’han posat en marxa els darrers anys i amb l’establiment de convenis amb el sector privat en els àmbits específics de les seves matèries, per a transvassar recerca fonamental o bàsica així com aplicada a la societat andorrana.
Finalment el Departament d’Ensenyament Superior i Recerca, creat el 2005, completa l’organigrama públic assumint i coordinant les relacions amb l’ensenyament universitari dins i fora d’Andorra i la recerca necessària a nivell educatiu en tots els cicles d’ensenyament del país, en relació a Andorra, seguint la recerca que es faci per andorrans o sobre Andorra fora i dins del país, a nivell públic o privat.
La recerca andorrana, a nivell públic com privat, està mancada encara de maduresa, coordinació i optimització dels recursos econòmics i humans.
Ajudar i potenciar la recerca andorrana és estimular i afavorir els processos incipients de Recerca + Desenvolupament + Innovació que tots volem per a Andorra sobretot, en el context actual de canvi de model, però no sabem què fer per provocar-los. Coordinar, generar, estimular, facilitar, recolzar, subvencionar la recerca a Andorra es treballar per fer d’Andorra un territori intel·ligent, on no hàgim de consumir els pocs recursos naturals i tangibles que tenim i puguem viure dels recursos intangibles, sostenibles i indefinits que hem de saber crear.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
