La visita dels reis d’Espanya exposa la importància creixent del cartipàs de la política exterior andorrana. Aviat seran història, si no ho comencen a ser ja, aquelles campanyes electorals on els temes que ultrapassaven el Pas de la Casa i la Farga de Moles eren gairebé ultramontans. A part de la borbònica persona, heretera dels poc carismàtics Alfonsos, de la promiscua Isabel i del desnortat pretendent Carlos Maria Isidro —estimadíssim al seu moment per les grans famílies andorranes—, avui ocupa el protagonisme integral el personatge víric: la maleïda Covid pandèmica que va arribar sense ambaixador ara fa un any i que d’aquí uns mesos, esperem, que serà solament un record. Un record de petjades profundes, conjunturalment molt dolentes pel que significaran de dolor de persones, de famílies, de perjudicis per a moltíssimes empreses; estructuralment, si més no, pot aportar un canvi en les actituds i la injecció de més valentia a l’hora d’adoptar determinades actituds polítiques. La destrucció sempre comporta una etapa de construcció i cal aprofitar-ho per fer les coses ben fetes. Cal a Andorra un Pla Marshall a mida —l’Horitzó 23 a qui suposem que el Covid ha respectat?
Llegint les selectives Memòries d’Òscar Ribas Reig vaig comprendre com un dels leitmotivs dels grans polítics andorrans en l’etapa preconstitucional era el reconeixement internacional d’Andorra. Era un malson que qualsevol jutge —pensem en el que va ser l’etern conflicte de les ràdios—, pogués admetre o no Andorra com a subjecte jurídic suficient, el dubte sobre si es necessitaria també la tutela d’Espanya o de França, de la mateixa Mitra, per poder actuar, com un tutor ha de fer amb el pupil sense plena capacitat d’obrar. Aquesta situació era un impediment per a qualsevol pas que el Consell General volia fer més enllà de les, inevitablement, properes fronteres. La Constitució de 1993 —1278 i 1993, les dates supremes d’una història capriciosa— va ser la clau que aniria obrint totes aquestes portes.
Avui, la pandèmia ens torna a posar damunt de la taula polèmiques que alguns ja donaven per definitivament superades. S’ha recorregut a fórmules ben intencionades com la de la integració en l’espai sanitari de l’Alt Urgell, s’ha parlat de l’àrea sanitària de l’Alt Pirineu i Aran, de l’espai de la mateixa Catalunya. Aquest articulista ha llegit o ha escoltat de llavis d’estimats amics andorrans —generalment ben informats— expressions que creia ja tancades en el bagul de les set claus: que la generositat d’Andorra vers l’Alt Urgell mereix contrapartides més substancioses, que si la Generalitat de Catalunya no ens estima prou —pobra Generalitat de Catalunya—, que si nosaltres només hauríem de parlar amb Madrid… tot un ventall d’expressions que podrien exportar-se a èpoques filosòficament prèvies al 1993.
Andorra, com a país, ha arribat a un quasi perfeccionament constitucional —sempre queda algun racó conflictiu que cal posar al dia. Perquè, avui i ara, no disposa d’ens, governamentals o parlamentaris, capaços de dialogar de manera sistemàtica i còmoda amb els territoris veïns, amb l’Alt Urgell, amb l’Alt Pirineu, amb la Generalitat de Catalunya per arribar a acords, per confegir estratègies, per estudiar problemes comuns?… Per què no es poden reconèixer formalment les autoritats territorials veïnes encara que no tinguin el rang estatal? En què, tot això, pot minvar la sòlida i perfecta sobirania andorrana, avui tan sòlida que ja no pot témer la contaminació del diàleg amb espais que no tenen el seu nivell institucional, el seu estatuts de nació respectada i coneguda a Europa, la seva pertinença a les més diverses corporacions internacionals, al món, en definitiva?
Aquests plantejaments raonables, de treballs intensos i directes amb els territoris veïns condueixen a la bifocalitat que suggeríem al títol del nostre article per a la política exterior del Coprincipat d’Andorra: igual que a aquella persona que porta unes ulleres bifocals que li serveixen per veure-hi bé de lluny i per veure-hi bé de ben a prop. Res no ens complau més als veïns que estimem Andorra que sentir els seus caps de govern parlar a l’ONU, que pensar que els grans esforços de les autoritats andorranes per entendre’s amb la CE ens portarà, tard o d’hora, a un espai comú de gran prosperitat transfronterera. És molt demanar ara, la utilització efectiva i sistemàtica, institucionalitzada, de llums curtes per a les relacions veïnals? La Covid, aquest enemic amb qui cal lluitar i que cal vèncer, ens ho ha ensenyat, ens ha mostrat un camí: prejudices free.
Menu
Menu
