Difícilment no es pot seguir amb preocupació l’après dels tres dies de gener a París que van commoure l’opinió publica, tota l’opinió i en tots els sentits. L’après no té durada i es pot arribar a dilatar de manera tal que no se sàpiga on hem d’anar. A les reaccions sobre els límits de les llibertats, la condemna absoluta de qualsevol crim, s’hi sumen les manifestacions multitudinàries per a la defensa de la llibertat i les que van en sentit contrari per exaltar el sentit de l’ofensa. Altra vegada, també, apareixen conspiracions que busquen unes efectes de carambola que l’escepticisme més innocent veu com a ben improbables.
Quan es pretén escollir algun tret característic que diferenciï els humans i dels altres animals, se cita la curiositat, cosa que pot ser certa si els savis ho diuen, però l’humor, el sarcasme, la broma i la seva manifestació més neta, el riure, si es practiquen, no se saben apreciar gaire en altres bèsties, aus, mamífers, peixos o cucs. És per tant, una capacitat humana que, del que coneixem per testimonis literaris, totes les cultures en la seva història escrita han practicat i no hi ha excepció. I són societats àgrafes, la comunicació oral en tots els pobles els dota amb tota mena d’acudits sobre la condició humana. La veritat és que dóna molt de si.
I la veritat és que també, per més que insistim en la importància de riure d’un mateix i de caricaturar els altres, la imposició de criteris amb violència i crueltat, com a forma de pressió per aconseguir un àmbit de poder i que té com una de les manifestacions més lamentables els atacs de Boko Haram, a Nigèria, poc marge deixen a l’humor i a la relativització. Davant la falta d’empatia amb les víctimes d’assassinats o segrestos, l’abús de les dones, l’explotació dels infants –quantes coses queden encara per dir i per treballar sobre aquestes sevícies sistemàtiques- el cor es fa ben petit.
Se sap, és un clàssic, que a l’edat mitjana, l’aristocràcia posseïa béns, però també tenia a les seves mans uns determinats ritmes de vida que rimaven amb la guerra. Això justificava la seva existència i, vista la diferència de condicions entre pagesos, servents, i fins i tot ciutadans, i qui posseïa el poder d’organitzar la guerra, tocava quan tocava. Els uns es feien veure, adquirien importància i fins i tot tenien el poder d’alimentar les arts i el coneixement. Doncs és això, per obtenir aquesta posició arreu i sempre s’ha pres l’autonomia dels altres. És més complicat, però es pot recordar la serventa de Tràcia que reia de l’astrònom Tales que anant mirant el cel, va caure dins d’un pou. És a dir, molt mirar enlaire i no veus què tens davant.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
