Al’hemisferi nord la nit de Sant Joan és la nit més curta de l’any. És quan el dia és més llarg i tenim més hores de llum. És el solstici d’estiu i la gent vol agrair el sol el seu poder, i des de l’antigor que se celebra. Segons els estudiosos, el seu origen és celta, desprès adaptat per l’Església cristiana amb la festa de Sant Joan.
L’explicació celta ens diu que els druides sacerdots dipositaris de la saviesa profana i sagrada llançaven els camps les cendres cremades la nit del solstici i d’aquesta manera els camps quedaven purificats i així s’asseguraven uns bons conreus. L’explicació cristiana la coneixem per l’Evangeli de Sant Lluc, que ens explica el naixement de Sant Joan Baptista. Aquest és l’únic sant del santoral cristià que celebra la seva festa pel seu naixement; cal dir que els altres són santificats el dia de la seva mort.
Es veu que Zacaries, el seu pare, havia perdut la veu per dubtar que la seva dona Isabel esperés un fill, i que va recobrar en néixer el nen i per celebrar-ho va encendre fogueres arreu per fer-ho saber a la gent. La nit de Sant Joan té, per tant, també un caràcter de fecunditat; a Irlanda encara avui les parelles que voles tenir un fill salten per sobre del foc per assegurar-se la descendència. La màgia de la nit de Sant Joan s’estén arreu i les dones d’aigua aprofiten aquesta nit per fer bugada i estendre els seus llençols de seda; les plantes verinoses perden les seves propietats i les herbes guaridores multipliquen les seves virtuts; dono fe que quan era petita se’m van guarir unes berrugues de les mans fregades amb herba collida la nit de San Joan.
En els nostres pobles del Pirineu celebrem també el solstici d’estiu amb foc. En alguns, com a l’Alt Urgell i la Cerdanya, solament es fa una foguera i es fa gatzara entorn del foc; en d’altres com al Pallars i a l’Alta Ribagorça es baixen les falles enceses des de la muntanya. Les falles són troncs de fusta de pi, teies de pi entre un metre i metre i mig. La baixada es fa des d’un lloc elevat de la muntanya visible des del poble. Es fa com una serp de foc, fins que arriben tots els fallaires dipositant el seu tronc a la gran foguera de la plaça del poble. Jordi Creus, director de Sàpiens, ens parla de les falles de Durro, a la vall de Boí, i ens explica que a part de la seva bellesa plàstica representen “el cordó umbilical dels habitants actuals de la muntanya i el seus remots ancestres”.
Historiadora. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
