Fa uns dies ha estat notícia en l’àmbit mundial que Facebook llançarà l’any 2020 la seva pròpia moneda digital per -com assegura Facebook- reinventar els diners. La nova moneda té el bell i evocador nom de Libra i serà una competidora directa del popular Bitcoin, de manera que aquesta moneda digital deixarà de tenir el monopoli internacional. Facebook aspira que aquesta nova divisa sigui central per a l’era d’Internet i en els països en vies de desenvolupament i arguments no n’hi falten. Els milions d’usuaris de WhatsApp i Messenger que hi ha arreu del planeta podran intercanviar diners des de la seva cartera digital i Facebook també oferirà el servei com una app independent. El document de presentació de Libra confeccionat per Facebook assenyala que l’objectiu central d’aquesta nova divisa serà facilitar l’intercanvi de diners en el món en desenvolupament. Segons manifesta Facebook en l’informe de presentació del projecte Libra hi ha més de 1.700 milions de persones que no tenen un compte bancari; això representa un 31% de la població mundial. A més, la nova moneda digital Libra aspira a arribar a aquests usuaris que no són titulars de cap compte corrent i gràcies a aquest mecanisme tindria a la seva disposició un compte bancari, on podran estalviar, pagar i enviar transferències. Pel que fa al cost i comissions de les operacions parabancaries, Facebook assegura que seran sense cost o amb un molt assequible perquè els ciutadans que viuen en països poc desenvolupats també puguin beneficiar-se de la nova moneda digital. Mark Zuckerberg ha afirmat que ha arribat l’hora de l’«Internet dels diners» i el fundador de la companyia Facebook va dir que ha de ser tan fàcil enviar diners per la xarxa com ho és enviar una foto.
En teoria econòmica clàssica, els mitjans de pagament d’una economia són tots els actius que es consideren diners. En l’actualitat, els diners no són només bitllets i monedes en circulació, sinó que en la seva definició s’inclouen altres actius que compleixen també aquesta funció, com és el denominat diners bancaris. Tant és així, que una part important dels diners en circulació consisteix en comptes corrents, comptes bancaris d’estalvi o a termini, que no són altres actius financers que el paper moneda que una persona física o jurídica diposita en una entitat bancària i que es converteix en unitats monetàries inscrites en un compte personal. Els bitllets de banc són un dels instruments de pagament més antics i tenen ple poder alliberador. En aquest context, altres instruments de pagament són els dispositius electrònics, com les targetes o els documents en suport físic com els pagarés de compte corrent, xecs o les lletres de canvi, instruments que permeten pagar sense necessitat d’utilitzar els diners físics i que permeten que els fons dipositats per les persones físiques o jurídiques en els bancs puguin ser mobilitzats. Gràcies a ells s’evita l’ús massiu de bitllets i monedes i es possibilita una major eficiència en les operacions de pagament.
Així mateix, podem definir els canals de pagament com el conjunt de mitjans, procediments o relacions mitjançant els quals es realitza un pagament. Així, un dels canvis importants que s’ha produït, ha estat en els esmentats canals de pagament. De fet, a mesura que la tecnologia ha evolucionat s’han desenvolupat canals alternatius a la presència física de les dues parts d’una transacció. Cada vegada que fem una compra per Internet o ens descarreguem un to al mòbil estem ordenant un pagament utilitzant un canal diferent. Això, que sembla tan senzill i ràpid, té una complicada estructura subjacent que s’ha desenvolupat al mateix ritme que ho ha fet el comerç.
En un altre ordre de coses, un sistema de pagament és el conjunt d’instruments, processos i canals de transferència de fons entre els diferents individus d’una economia, necessari per al desenvolupament de l’activitat econòmica. Per tant, en sentit ampli, és la infraestructura a través de la qual es mobilitza els diners en una economia. Òbviament, els bitllets formen part d’aquesta àmplia noció de sistemes de pagament. Un sistema de pagament interbancari és el conjunt d’instruments, procediments i regles per a transferir fons entre bancs, és a dir per mobilitzar el diner bancari.
Els sistemes de pagament interbancaris es basen en un acord normalment recolzat contractualment amb la institució que gestiona el sistema, pel qual les entitats participants intercanvien i liquiden les ordres de pagament procedents de la seva pròpia activitat o de les operacions financeres i no financeres de la seva clientela. A més del gestor del sistema i de les entitats participants, en un sistema de pagament intervé un agent liquidador, generalment el Banc Central. Aquest agent és l’encarregat de liquidar les ordres de pagament rebudes, és a dir, de deure i abonar l’import corresponent en els comptes que mantenen en ell les entitats participants.
Es poden fer diferents classificacions d’un mateix sistema de pagaments, tenint en compte molt diversos criteris: el tipus i moment de liquidació, l’import de les ordres, l’àmbit geogràfic, la titularitat, el tipus d’instruments i les formes de procés. Els més rellevants són: en primer lloc, en funció del tipus de liquidació: sistemes bruts o nets. Un sistema brut és aquell en el qual les ordres de pagament que s’introdueixen es van processant una a una (pel seu import individual). Un sistema net és aquell en el que abans de realitzar la liquidació té lloc una compensació entre les ordres dels diferents participants. Aquest procés es pot dur a terme entre els participants dos a dos, el que es coneix com a compensació bilateral, on cada participant veu substituïts els drets i obligacions associats a les operacions que té amb cada contrapartida per una posició única davant de cada un dels altres participants, o entre tots els participants, el que s’anomena compensació multilateral, on cada participant tindrà un dret o una obligació enfront de la resta del sistema; és a dir, hi haurà substituït els seus compromisos amb tots els altres participants per una única posició neta davant el sistema.
En segon lloc, en funció del moment de liquidació: en temps real o diferit. La liquidació pot produir-se immediatament, com passa en el cas dels sistemes de liquidació en temps real, o en un o diversos moments posteriors, al llarg del dia o al final del dia, en aquest cas ens trobaríem davant d’un sistema amb liquidació diferida. Normalment, els sistemes de liquidació en temps real solen liquidar-se de forma bruta mentre que els sistemes nets es liquiden de forma diferida.
En tercer lloc, en funció de l’import de les operacions: de petits o grans pagaments. Els sistemes de grans pagaments, també anomenats majoristes, són aquells que processen pagaments d’alt import que, normalment, procedeixen d’operacions interbancàries. Els sistemes de petits pagaments, també anomenats minoristes, són els que processen pagaments de menor import, realitzats normalment amb xecs, pagarés, lletres de canvi, targetes, etc. de manera que el nombre d’operacions processades per dia és molt elevat. En ells és on es liquiden els milions d’operacions diàries dels usuaris finals.
En quart lloc, en funció de l’àmbit geogràfic: nacional o internacional. Podem diferenciar entre sistemes que ens permeten transferir fons tan sols dins del mateix país (sistemes nacionals) o bé aquells que ens faciliten el moviment de fons amb l’exterior (sistemes internacionals). El seu funcionament i definició són bàsicament idèntics, si bé, en el cas del sistema internacional, davant d’una situació de crisi d’alguna entitat, els seus riscos poden transmetre a altres països. A més, en sistemes internacionals podrien processar operacions denominades en diferents divises.
