La importància d’educar en el respecte

Sovint em preguntava per què. Què era el que els altres nois de la meva edat, en plena època de l’institut, veien diferent en mi. Ningú ho sabia, ni ells mateixos, però ningú em comprenia. Però el pitjor eren aquells companys que em veien diferent i això no els agradava. I ho aprofitaven per riure’s de mi, fins al punt de patir assetjament escolar durant tota la meva època de l’institut.

És cert que mai he tingut un cercle social ampli, i des de petita, com la majoria de nenes autistes sense diagnòstic, he tingut pocs amics. Però a primària em sentia molt més protegida, tant amb alguns companys que sí que em donaven el suport i l’estima necessaris — tot i que no els vaig sentir mai com amics — com els professors.

Quan vaig arribar a l’institut les coses van canviar. És cert que l’adolescència és complicada per a tothom, que les hormones van revolucionant la ment i els sentiments dels joves, però allà la bretxa es va fer més gran. Jo em sentia rara i mentre les meves companyes començaven a fer grups entre elles, escriure’s a l’agenda notetes d’amistat i quedar després de classe, jo em vaig quedar sola. Amb els nois va ser pitjor, perquè vaig començar a rebre insults dia a dia, des de gorda — que mai ha sigut el cas — fins a altres que ja no tenien res a veure amb el físic. A més, vaig arribar a perdre fins i tot coses com els llibres d’anglès, que anys després he arribat a la conclusió de que me’ls robaven. Pujaven fotos meves a xarxes socials com Facebook — llavors era el que estava de moda —, on rebia un munt de comentaris dels meus companys rient-se de mi, i pràcticament ningú excepte alguna companya que tampoc sabia ben bé que fer va estar del meu costat.

És cert que avui dia segurament m’hauria defensat, però amb l’autisme sense tractar i la fòbia social que patia llavors se’m feia impossible. Però tampoc sabia que era diferent en mi dels altres.

Tot i això, quan m’he fet adulta ho he pogut veure des d’una altra perspectiva. Des de l’educació que donem com a adults als nostres fills, nets i nebots. El fet de no ensenyar a educar a tothom, que hi ha persones de tota mena, i que totes elles mereixen ser respectades i enteses, tenint una mirada molt més oberta. Sense aquest canvi de paradigma en l’educació des de casa i des de tota la societat el problema de l’assetjament escolar no millorarà mai.