- LA CLAU ÉS UN MODEL D’IMMIGRACIÓ IDENTITARI I INTEGRADOR
a
Ahir a la tarda es va presentar una més que interessant publicació que sota el títol L’impacte de la immigració a Andorra analitza l’evolució d’aquest fenomen durant el segle XX i assenyala un conjunt de conclusions que s’haurien d’escoltar.
Partint de la base que la immigració no s’aturarà ni es frenarà i caldrà prendre mesures per gestionar-la de la manera més satisfactòria per a tothom, l’estudi assenyala que els resultats de les polítiques d’integració dutes a terme fins avui al Principat “han estat insuficients, o bé perquè no s’ha tingut en compte l’impacte real que havia de produir la immigració, o bé perquè el fenomen ha soprepassat les expectatives, o bé perquè no s’ha actuat amb prou contundència o visió de futur”. I és que si bé el fenomen de la immigració és un debat inacabable que ha provocat grans reflexions durant el segle XX –i que continuarà sent origen de polèmica durant el segle en què ens trobem–, a casa nostra encara resulta més cabdal entendre la qüestió atesa la particularitat d’un país on els estrangers són majors en nombre als nacionals. Una de les conclusions del llibre que capta l’atenció és que a Andorra “la realitat actual és que hi ha un domini del castellà en l’ús social, del qual els ciutadans no són ben conscients i que els fa tendir a un monolingüisme gens desitjable”. Segons la publicació, l’andorrana és una societat originàriament catalanoparlant, en què els parlants d’altres llengües, com ara el portuguès, l’anglès o el francès, s’integren fent ús d’una llengua que no és la pròpia, el castellà, i per això, “cal afavorir una integració al país en la llengua oficial, en contra del desarrelament o la tendència a adaptar-s’hi”.
Però el nostre entendre, el punt més ressenyable del llibre és la constatació d’un fet que sovint la majoria pensa, però ningú gosa a dir: les dues Andorres. Així, apunta: “A grans trets hi ha una Andorra formada pels andorrans, naturalitzats o no, però instal.lats des de fa anys, que disposa de mecanismes integradors suficients, que participa i actua; i una altra Andorra formada per les darreres onades d’immigrants, que no s’estableixen, que van i vénen, amb una població que es renova contínuament, que no participa i no té la sensació de tenir els drets que li corresponen ni de ser ben acceptada. Els mecanismes d’integració existents no funcionen en aquest segon cas”. Sens dubte, aquesta diferència és preocupant i s’hi ha de posar remei amb l’aposta per un model identitari, integrador i reconeixedor de les aportacions de cadascú, tal com indica el mateix estudi. I no hem d’oblidar que si es consoliden aquestes dues Andorres, la pròpia identitat andorrana se’n ressentirà i s’anirà estrangeritzant.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
