Som al mes de febrer de l’any 2026. L’article que escriuré no hauria de tenir cap sentit. La ciència en general ens ha dut cap a un terreny on les creences, les tradicions i les formes de viure —en resum, la cultura—, conformen o poden compondre una certa harmonia social. Vivim enmig de contradiccions individuals i socials que no impedeixen, o no haurien de fer-ho en cap cas, la convivència quotidiana. Avui, en la nostra societat europea, ningú diu en veu alta que homes i dones no siguin iguals pel que fa a les capacitats intel·lectuals. Les nostres constitucions consagren aquest principi. Es pot considerar, doncs —fem servir el concepte més amable possible—, una incorrecció tot el que es desviï d’aquest principi. I això també és aplicable a qualsevol racó de la nostra geografia pirinenca, tingui més o menys muntanyes.
L’Església catòlica. Aquest articulista n’és membre. Avui, aquesta institució no reconeix la igualtat de l’home i la dona per la senzilla raó que la dona no pot accedir al sacerdoci. Avui, aventuro que l’única raó per la qual aquest fet no és factible és perquè reconèixer-ho formalment provocaria un daltabaix en l’organització religiosa amb seu i centre al Vaticà. Provocaria, torno a suposar, un cisma d’enormes dimensions. La situació és shakespeariana i com diria Hamlet: “Ser o no ser, aquest és el dilema. ¿És més noble patir calladament els embats d’una fortuna indigna o alçar-se contra un mar d’adversitats i eliminar-les?”. Per la seva part, Cervantes, home avisat, ens preveu de no caure en actituds quixotesques. Molts, segurament poc addictes als funcionaments eclesiàstics curials, pensem que caldria facilitar el sacerdoci de la dona, tot i que en la pràctica observem que són les mateixes dones practicants les que accepten de bon grat l’actual situació, o, si més no, això és el que sembla.
La Germandat de Sant Sebastià. Aquest articulista és germà de la Germandat de la Seu d’Urgell. Aquesta entitat, que es va fundar l’any 1855, només acceptava com a membres de ple dret els pares de família. Amb l’evolució de la societat, el dret va passar a tota la població masculina. Curiosament, però, l’evolució es va parar aquí. Les dones continuen sense tenir dret a ser-ne membres, a ser-ne germanes. Alguns — i el que és pitjor, algunes— defensen que això és la tradició i que així s’ha de mantenir. També aquí i, vist el tancament de posicions, l’entrada de la població femenina a la Germandat fa suposar que podria provocar una trencadissa social. Personalment, penso que caldria obrir la porta a les dones i intentar mantenir les activitats socials i culturals que desenvolupa l’entitat, fent-ho d’una manera que quedés clar que és una simple i raonable adaptació a la realitat social. Perquè si resulta que la realitat social no és aquesta, anem malament i, aleshores, que Déu ens empari!
La Confraria de Sant Antoni Abat. Aquest articulista, com que no té vinculacions professionals amb el sector primari, no és membre de la Confraria. Aquesta confraria materialitza any rere any un acord ciutadà de principis de segle XX, segons el qual s’oferia als pobres un àpat suculent i calòric el dia de Sant Antoni Abat. La base humana dels confrares era la dels homes vinculats a la pagesia. L’evolució, vista la pràctica desaparició de les cases de pagès tradicionals, hi ha anat implicant elements masculins més o menys relacionats en l’activitat agrària o ramadera, com poden ser alguns cansaladers, alguns carnissers o fins i tot alguns restauradors… El fet és que la junta directiva de l’entitat tampoc no admet les dones si no és per fer determinades feines complementàries…
Sense entrar en més complexitats sociològiques, les preguntes que ens plantegem són: les tradicions que volem defensar inclouen també aquest fet discriminatori? Hem de considerar aquesta discriminació de gènere com un fet essencial per a la tradició implicada? És una característica que només és dona per una circumstància històrica concreta, el manteniment de la qual es mou en coordenades ideològiques? La nostra opinió és clara, es poden mantenir les tradicions religioses, mutuals o de beneficència sense necessitat d’una discriminació de gènere. La dona pot i ha d’estar en un pla d’igualtat, a tots els nivells, amb el seu company de viatge vital —o amb la parella que hi correspongui!
