El diumenge 6 d’agost, un milió i mig de joves es varen despertar en un rave after hours a Lisboa. S’albiraven les primeres llums de l’albada; remors de fons, amb la gent que es començava a moure sigil·losament. Un milió de persones no s’encabeixen fàcilment en els diversos quadrants disposats en el parc de la desembocadura del Tajo i sota la mirada atenta de les arcades del pont Vasco de Gama. Les estoretes i els sacs de dormir formaven un ‘tetris’ colossal, permetent un espai per a cadascú, amb comoditat però sense luxes. Unes aigüeres properes, els WC més lluny, però a tot arreu s’arribava amb el temps necessari. I la música de fons, primer més discreta i, a poc a poc, inundant l’ambient amb el seu bum-bum, mentre en les pantalles es veia l’escenari amb els llums estroboscòpics al ritme discotequer. Tot plegat entre les 07.00 i les 08.00 hores, mentre tothom s’anava posant en funcionament i els capellans es desplaçaven, acreditació al coll, al sector més proper al presbiteri on havia de presidir la missa el papa. En arribar-hi, et trobaves amb gent resant, d’altres xerrant entre ells, d’altres directament ballant la música electrònica, vestits de carrer o etiquetats amb el seu clergyman, fins els revestits amb l’alba i tota mena d’hàbits religiosos.
Hi havia una pressa en l’aire! Era el dj Padre Guilherme (1972), amb els seus temes disco màquina, magistralment ben compaginats amb els missatges i la veu del sant pare: «Non habbiate pavura! – no tingueu por!», «nada en este mundo es gratis, solo el amor de Jesucristo!», «mirar de dalt a baix una persona tan sols serà per ajudar-la a aixecar-se». «Déu ens estima tal com som, no tal com voldríem ser; sense maquillatges, sense caretes». «En l’Església hi ha lloc per tots, tots, tots!». I Francesc convidava a repetir en veu alta «tots, tots, tots». «Esta es la juventud del papa!» el lema més corejat de la JMJ. Tot i que els portuguesos intentaven colar-lo en la seva llengua, acabava triomfant la versió castellana, perquè després diguin que és un idioma amb problemes!
La joventut del papa! D’una banda, la multitud aplegada al Campo da Graça es reconeixia devota i enfervorida davant la presència del successor de l’apòstol Pere, instituït per Crist segons els Evangelis (Mt 14,29). De l’altre costat, el mateix papa Francesc reconeixia que tornava rejovenit de l’encontre a Lisboa amb aquella gernació, que no s’havia estat de caminar durant hores sota el sol, acampar en bivac sota les estrelles l’última nit i que havia superat tota mena d’inconvenients, que faríem perdre la paciència al sant Job.
Al meu entendre, fou rellevant l’aportació del Padre Guilherme al món de la cultura nocturna del jovent: poder escoltar i ballar amb un missatge positiu de fons, que aixequi del desànim per la mateixa força de l’esperit humà, fugint de psicotròpics i de placebos psicològics que no duen enlloc. El Glòria de Vivaldi, combinat amb un altre Glòria, el del Messies de Händel, de caràcter marcadament optimista, amb missatges profunds tocant la naturalesa humana, comuna a tothom, amb les paraules i la veu del papa mateix: «No hi ha temps per perdre. Fa més feliç donar que rebre. Llança’t a la missió. L’alegria, la fe i l’amor no són per al teu gaudi personal, són per als altres, comparteix-los. Prega. Creu. Espera. Estima. Viu. Alegra’t. Aixeca’t. Fes de pressa. Comparteix. Anuncia-ho a tothom» (Mc 1,15).
Això no obstant, em va saber greu que, una vegada més, el català brillava per la seva absència en les trobades internacionals. Sols en la missa dels espanyols va tenir una breu aparició amb una de les pregàries. Fins i tot en la samarreta blava oferta per la Conferència Episcopal Espanyola hi apareixien sols el lema de la JMJ en portuguès «Ha pressa no ar! – Hi ha pressa en l’aire» i la inscripció mixta «Olà Portugal. Somos los vecinos de al lado», o sigui que tots passàvem per madrilenys, andalusos o extremenys, mentre els catalans som a 1.200 quilòmetres de distància. Tenim més a prop París que no pas Lisboa, però tant se val. Fins a quin punt, per ser catòlic s’ha de votar el PP o alguna cosa pitjor! Per a quan l’Església tindrà presents les llengües minoritzades de l’estat espanyol? Haurà de ser per llei? O és que potser creu que ella representa el ministeri d’afers religiosos de l’estat?
Per tot plegat em vaig emocionar en cantar el parenostre en català, en la missa de comiat de les parròquies acollidores a Cascais. Allà s’hi van concentrar els participants de comarques catalanes i les Balears, juntament amb els de Còrdova. Ja podeu suposar amb quina llengua es va celebrar la missa, malgrat que els catalanoparlants érem la immensa majoria. Però m’assaltà l’emoció en entonar en la llengua de Ramon Llull i de la meva mare l’oració dels fills de Déu, les llàgrimes varen brollar i la gola es va col·lapsar (Sl 137,4).
