La marxa enrere de Rajoy al famós tema de la sortida de la crisi era una cosa que s’havia convertit en ineludible després de la baixada a les profunditats abismals en el seu coeficient de credibilitat. Algun assessor espavilat el va haver de convèncer perquè fes la rectificació, en uns moments més d’incertesa i desconcert en el si del PP i del mateix Govern, a la vista del càstig permanent i infinit que estan rebent amb les acusacions de corrupció. Quan al president se li va escalfar la boca amb aquella proclamació del final de la crisi i del primer Nadal de la recuperació, jo vaig sentir alguna cosa indefinible, pensant en els milions d’espanyols sense treball, sense recursos econòmics, sense percepció de res de res, i en els nens dins o al llindar de la pobresa, també milions a Espanya. Ara, quan el president ha rectificat, he sentit un cert alleugeriment, pensant que no havia perdut del tot la sensibilitat o la raó, el que considero important donat com estan les coses. Encara que pensi un també que la marxa enrere s’ha fet a causa del clam nacional contra la seva immensa ficada més que a una interna reconversió de conviccions. Les esperances de Rajoy i la seva gent crec jo que només se sustenten ara sobre la base de l’estúpida actitud de tots els partits situats a la seva esquerra, entestats en posar-ho més fàcil amb aquesta insensata divisió de forces progressistes, que pot acabar en una perpetuació de la dreta al poder, seguint el model extremeny. Ni el PSOE, ni IU, ni Podem, cada un pel seu compte, seran capaços de desplaçar a la dreta. I molt menys amb aquest joc dels socialistes, que sembla que gaudeixen amb aquestes increïbles exhibicions de desavinences internes entre susanistes, pedristes i altres invents per intoxicar per dins i fer malbé el carisma de l’andalusa i el madrileny i les esperances de recuperació que una vegada i un altra van aportar en ser elegits. I el de la manca d’entesa entre els de Pablo Iglesias i Alberto Garzón pot ser que al final el paguin molt car. Uns i altres veuran. Però el que els altres potser veurem és un país de nou en mans de la dreta. A mi que després no em vinguin amb romanços.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
