Madrid no és només la capital de l’Estat espanyol; tampoc València és una comunitat més. Tant l’una com l’altra han estat, històricament, d’esquerres però des de fa uns anys –massa per al PSOE– els populars guanyen les dues places amb una aclaparadora majoria, tan aclaparadora que els socialistes ni es plantegen la possibilitat de governar si no és gràcies al suport d’IU.
Però les coses no van bé, tot i que el PP l’hi posa a l’ou. A Madrid la seva presidenta i el seu alcalde mantenen des de fa massa una guerra freda que Rajoy ha estat incapaç de resoldre. A València el cas Gürtel esquitxa en plena cara Camps, que rep els suports del Gènova perquè a Gènova, segurament, ni s’assabenten o els que s’assabenten manipulen la realitat mentre Rajoy al seu castell maneja els temps i ha de sentir les veus –destemplades, moltes vegades– d’Arenas o Álvarez Cascos.
Les enquestes continuen donant el triomf a Aguirre, a Gallardón i a Camps. I com al PSOE tot ja és personal, només miren a qui somriu més el líder carismàtic perquè serà ell qui decideixi els noms dels candidats. I Tomás Gómez està que treu escuma per la boca, fart de les insinuacions: que si Trinidad Jiménez, que si Jaime Lissavetsky… I aquesta és la millor manera de perdre, caminar canviant de candidat a cada elecció fent-los venir des d’on sigui, des d’un ministeri, per exemple.
I és que potser la solució no sigui improvisar –dura paraula quan té a veure amb ZP– candidats, sinó, més aviat, potenciar el que durant quatre anys ha estat donant la batalla amb encerts i errors, que de tot hi va haver en l’actuació de Tomàs Gómez com aquella espantà en uns actes per les víctimes de l’11-M. Va arribar Trini en el seu moment, va fallar i se’n va anar. Va arribar Sebastián i va passar el mateix. Ser candidat és quelcom més.
Els aldarulls gairebé continus amb la falsa privatització de la sanitat madrilenya i aquest afany per distanciar-se dels actes oficials, no semblen el millor camí. Jo crec que els agrada fins que es porti malament amb Gallardón perquè també sembla que els agrada Gallardón i aquesta dialèctica de petons/no-petons que es porten els dos els fa assemblar-se a la gent normal.
Periodista. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
