Estan relacionades però l’una no és l’altra. La història, ciència edificada sobre els documents i els monuments, és objectiva en els seus plantejaments. La memòria –en aquest cas em refereixo a la coneguda com a memòria històrica– és un exercici subjectiu, on un individu o una comunitat cerca l’eco dels esdeveniments històrics en el seu present. La memòria històrica és una qüestió del present, és la marca que l’esdeveniment deixa en les mentalitats i la transmissió generacional d’aquesta marca. D’aquí que la Guerra Civil Espanyola –prenent un exemple ben proper– encara cuegi en el present espanyol o la Segona Guerra Mundial –en realitat l’Ocupació també fou una guerra civil– en el present francès. La memòria és massa fresca.
Ho parlava l’altre dia amb un amic argentí. Parlàvem de la dictadura, de com els nens a l’escola –com ell aleshores– vivien els canvis de govern i els subsegüents canvis de temari a l’assignatura d’història nacional, de com s’havia mantingut el testimoni de l’assassinat polític en les mares dels desapareguts, en els familiars i en la munió de persones que col·laboraren en investigacions independents i de com això permeté el processament dels militars. Parlàvem d’això i jo pensava que feia dies que no parlava del tema, se m’havia anat esvaint a la meva memòria una qüestió que durant un temps m’havia interessat, precisament per la novetat de la legislació de la veritat, la memòria i la justícia.
Alhora llegeixo la Breve història de Japón, de Mikiso Hane, un assaig històric a l’ús, prou acadèmic i prou sintètic. Encara no hi he arribat, però es parlarà d’Hiroshima i Nagasaki. De moment m’hi apropo. L’historiador japonès traça la línia de continuïtat que va del militarisme de l’era Tokugawa –el feudalisme japonès– a la restauració Meiji del 1868 i que s’escola fins a l’imperialisme dels anys 1930, base de la participació japonesa a la Segona Guerra Mundial. L’any vinent farà 75 anys de l’abrupte final d’aquesta participació i de l’inici del Japó que coneixem. Molts japonesos guarden memòria de tot això. Fins i tot en termes polítics. Tot i que penso especialment en Yukio Mishima, l’escriptor que es practicà el seppuku –o suïcidi ritual– després d’intentar la sublevació de l’exèrcit mitjançant el segrest d’un comandant a un dels principals quarters de Tokio. Cercava –mai és fàcil assegurar què cerca un acte com aquest– el restabliment de l’esperit tradicional i orgullós del Japó de l’emperador. Ho feu en un manifest llegit davant els soldats que l’havien de seguir i que de seguida van desistir-hi, encara sorpresos per la reunió al pati d’armes. Era l’any 1970, i la memòria era fresca.
El cas de Mishima és el d’una sensibilitat que, pinçada per la història, reverbera fins a destruir-se. Una altra sensibilitat excepcional va entendre perfectament la qüestió –no per casualitat és l’autora d’una novel·la històrica de referència i de les millors que he pogut llegir (Les memòries d’Adrià, 1951) – quan en un text de 1981 –Mishima o la visión del vacío– Marguerite Yourcenar diu –el reprodueixo en castellà, doncs ve de l’edició de què disposo–: «Hablar de fascismo [en el cas de Mishima] cómo hacen algunos críticos aficionados a la vez a desacreditar y a simplificar, es olvidar que, en Occidente, un fascista, cosa y término esencialmente mediterráneos en un principio, se define como un miembro de la grande o pequeña burguesía que pasa al ataque contra lo que él estima la agresión de la izquierda, tomando como apoyo la industria y las altas finanzas, y, allí donde existen todavía, los grandes terratenientes; el darwinismo y el imperialismo entran en seguida en juego, aunque sólo sea para unir a las multitudes y para ofrecer un campo de expansión a los grandes negocios, y después, para sostener una dictadura que no está segura de sí misma». Yourcenar ens fa memòria des de la més pura història, perquè ho va viure i ho sap descriure, exemplificant allò que la història no és la memòria i que els fets s’han de definir i la vivència, tot i que transmesa, fer-nos vigilants.
