Groenlàndia és l’illa més gran del món, amb més de dos milions de quilòmetres quadrats, però amb una població que amb prou feines arriba als 56.000 habitants. Prop del 80 % del territori està cobert de gel de manera permanent, cosa que limita fortament l’habitabilitat, les infraestructures i l’activitat econòmica. Tot i disposar d’autogovern, Groenlàndia forma part del Regne de Dinamarca i no té competències en defensa ni política exterior.
En els darrers anys, però, l’illa ha guanyat visibilitat internacional. El desglaç de l’Àrtic, la rivalitat creixent entre potències i la importància dels recursos estratègics han situat Groenlàndia al centre del debat geopolític. En aquest context, l’interès manifestat per Donald Trump a adquirir-la torna a plantejar una pregunta clau: què hi guanyarien realment els Estats Units d’Amèrica?
Una de les hipòtesis més repetides és la dels recursos naturals, especialment les terres rares. És cert que el subsol groenlandès conté minerals estratègics, però la seva explotació avui no és rendible. El clima extrem, la manca gairebé absoluta d’infraestructures i l’escassetat de mà d’obra obligarien a inversions descomunals en carreteres, ports, energia i serveis bàsics per a una població treballadora que no posseeix. No és casualitat que s’hagin abandonat diversos projectes miners per manca de viabilitat econòmica, fins i tot amb interès xinès al darrere.
Una segona explicació apunta a la seguretat. Tanmateix, els Estats Units ja disposen d’una base militar clau a Groenlàndia, la de Pituffik, essencial per als sistemes d’alerta antimíssils. A més, el territori està emparat per l’OTAN a través de Dinamarca. Des del punt de vista militar, Washington ja té garantit tot allò que necessita sense cap canvi de sobirania.
També s’ha mencionat el control de les noves rutes marítimes àrtiques. Però aquestes rutes continuen sent estacionals, costoses i poc fiables, i els Estats Units ja hi tenen accés mitjançant aliats com el Canadà i a través de mecanismes multilaterals. El seu impacte econòmic real encara és molt limitat.
Finalment, s’ha suggerit que Groenlàndia seria clau davant els moviments de Rússia i la Xina a l’Àrtic. No obstant això, Rússia concentra els seus interessos al seu propi litoral, i la Xina ha actuat amb molta cautela. Groenlàndia no és avui un territori en disputa directa.
Descartades aquestes hipòtesis, pren força una explicació de pes: el simbolisme del poder. Per a Trump, adquirir un territori immens i visible en qualsevol mapamundi podria tenir més valor com a gest polític i d’ego personal que no pas com a operació estratègica racional.
Més enllà del cas Trump, l’episodi deixa una lliçó clara: la força de l’acció col·lectiva. La resposta coordinada de Dinamarca, la Unió Europea i l’OTAN està demostrant que, en un món de grans potències, actuar en bloc multiplica la capacitat de defensa i de negociació.
Aquesta realitat és especialment rellevant per a Andorra. El nostre país afronta un moment clau amb la negociació d’un acord d’associació amb la Unió Europea. El paradigma ha canviat: avui, quedar-se al marge dels grans blocs no reforça la sobirania, sinó que incrementa la vulnerabilitat. Formar part d’un espai polític i econòmic potent ofereix estabilitat, seguretat jurídica i capacitat d’influència.
Per a Andorra, aquesta no és una oportunitat qualsevol,ara és una decisió estratègica que pot definir el seu futur.
En el món actual, cooperar ja no és una opció ideològica, sinó una necessitat.
