PERIODISTA
Estem en plena temporada de llibres de memòries. Tres expresidents del Govern i un exvicepresident competeixen a les llibreries. Abans que ells ho va fer Pepe Bono, ex del Congrés . En el cas de Felipe González a A la recerca de respostes –així titula el seu llibre– més que un llibre de memòries és un cúmul de reflexions polítiques. Aznar i Zapatero es dediquen a esmaltar els seus records de quan van ser els inquilins de la Moncloa. Vuit anys cadascun. No és l’única coincidència a l’hora de rescatar memòria del què ha passat i viscut. El factor comú és, en realitat, el més humà dels factors: exculpar errors. L’amnèsia selectiva que cursa en forma de prolixa presentació d’èxits i dissimulació de les ficades de pota. Llargues explicacions per intentar, en el cas d’Aznar, que creguem que Espanya no va participar en la guerra d’Iraq i per compte de Zapatero que no va ocultar la crisi (per evitar abocar-nos a unes eleccions) ni el daltabaix polític del PSOE que va esdevenir quatre anys després. El llibre de Pedro Solbes és una altra cosa. Diu que el seu llibre no és una venjança de Zapatero però la veritat és que no sembla una altra cosa. És més, cada vegada que Zapatero parla del seu llibre el pregunten pel de Solbes.
Les memòries de vides polítiques escrites per polítics tenen una gran tradició a França i a Gran Bretanya. Amb la ploma, Churchill va estar a l’alçada dels caces Spitfire que van guanyar la batalla d’Anglaterra i les memòries de Tony Blair van aportar notícies desconegudes sobre les tribulacions de la reina Isabel II després de la mort de Lady Di. Els nostres polítics, però, es queden curts. L’èpica d’Aznar queda en l’operació Perejil, que fet i fet, es va fer amb el vent de llevant en contra. El que explica Zapatero és que va rebutjar la «línia de liquiditat de precaució habilitada per l’FMI» quan el director gerent era Dominique Strauss–Kahn. Dos anys ha trigat Zapatero en redactar la seva història i uns quants més Aznar, per passar en net les notes d’aquell famós «quadern blau» del qual ja ens havíem oblidat. Com va dir Felipe González, els expresidents són com els gerros xinesos. Tothom coincideix en que són objectes de valor però ningú sap molt bé què fer-ne. Potser per això es dediquen a escriure les seves memòries, intentant, de passada reescriure la Història.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
