Des de petita he volgut saber el futur. En buscava auguris a les cartes, als miralls, a les restes del cafè preparat a la turca. ¡Quin cafè més deliciós era, quines imatges més fantasiosos amagaven les tasses girades! Hi havia muntanyes i mars, deserts i alegries, ocells negres de becs grocs, i dragons que feien volar la imaginació, amb força, sense por, amb una seguretat de poder-ho fer tot, conservar-ho tot o canviar-ho tot si calia. El futur existia, i era bo.
Ara han passat els anys, i ja no vaig a cap vident ni m’aficiono a l’espiritisme; en canvi, tinc molts amics que cada vegada que s’apropen les eleccions, acostumen fer allò que anomenen porres. No s’equivoquen gaire. Es guien per les tendències de vot, avaluen el possible impacte de les campanyes electorals, sumen les nostres creences amb les debilitats, i encerten, inevitablement encerten fins i tot aquells resultats que ells mateixos qualifiquen com a desastrosos. Coneixen el món, i passen més temps analitzant-lo que somiant amb fer-lo millor.
No he viscut mai a Catalunya, naturalment no hi voto, i he sigut pujolista durant molts anys. Però quan Antònia Escoda m’ha parlat de l’Ecosocialisme, inesperadament m’ha agradat la idea que «el futur no està escrit». No està escrit per forces intangibles i incontrolables. No hauria d’imperar-hi la previsible lògica dels grans que es mengen als petits. El dia 28, per a les eleccions al Parlament de Catalunya, voteu per aquells a qui considereu més justos. Voteu per aquells a qui considereu més preparats. És una obvietat, però aquells a qui escollireu legislaran el vostre futur. Escriuran, literalment, aquell futur que avui en dia, podem preveure, però encara no podem saber del cert. Vosaltres mateixos.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
